Va ser l’any 2011 quan vaig visitar per primera vegada Plum Village, a França.
Plum Village és una comunitat budista zen fundada pel ja desaparegut i molt venerat mestre Thich Nhat Hanh.
No era el meu primer encontre amb ell. Mesos abans havia assistit a una de les seves, aleshores freqüents, visites a Espanya. Però compartir amb ell a la seva comunitat va ser quelcom diferent.
Plum Village és un d’aquells llocs on un va a recarregar-se, a guarir-se, a cuidar-se. Un espai d’acollida. Un retorn a casa.
Es tracta d’una comunitat àmplia, organitzada en diferents hamlets, on resideixen centenars de monjos i monges zen que viuen de manera contemplativa el que s’ha anomenat “engaged Buddhism” —un budisme que no es retira del món, sinó que s’hi obre i tracta d’alleujar el patiment allà on apareix—.
Plum Village és, senzillament, un refugi de pau.
A les cinc del matí ens despertava la gran campana. Després, la recitació d’uns mantres que, tot i que no entenia, comprenia.
Després d’un breu despertar en silenci, diversos centenars de persones ens dirigíem cap al gran pavelló de meditació, on ja ens esperaven monjos i monges per a la pràctica matinal.
La imatge de centenars de caminants en silenci, sota la llum tènue d’un dia que es resistia a aparèixer, queda gravada per sempre en la retina de qui la vam viure.
Pura poesia.
El dia no semblava tenir gaire cosa a Plum Village. Però ho tenia tot.
Quan caminàvem, ho fèiem a poc a poc i en silenci. Sempre arribàvem.
Quan menjàvem —simple, sa i suficient— ho fèiem a poc a poc i en silenci. Sempre quedàvem saciats.
Quan parlàvem, ho fèiem sense pressa. Sempre comunicàvem amb claredat.
Quan escoltàvem, regnava un silenci respectuós. Sempre compreníem.
Quan treballàvem —perquè treballar és part de la pràctica— ho fèiem amb atenció. Sempre acabàvem.
Quan dormíem, descansàvem.
Vaig tornar a Barcelona conduint. Compartia el trajecte, els silencis i les converses amb una companya del retir. Va ser un viatge tranquil.
Ens vam acomiadar sense pressa. Tots dos estàvem, d’alguna manera, impregnats de presència. La ciutat, no.
Vaig aparcar el cotxe i vaig caminar cap a casa. Amb prou feines cent metres. Van ser els cent metres més estranys de la meva vida.
Les persones semblaven atropellar-se —i atropellar-me—. Les converses es barrejaven de manera abrupta al meu cap. El soroll constant dels cotxes resultava agressiu. Tot estava ple de gent. Però ningú semblava ser-hi.
Em vaig asseure en un banc.
Una inhalació. Una exhalació.
Vaig continuar fins a casa.
Ja assegut al sofà, no intentava descansar del viatge, sinó d’aquells últims cent metres.
Entre Plum Village i la ciutat hi havia una distància difícil d’ignorar.
A Plum Village mai no hi havia pressa, encara que n’hi hagués. A la ciutat sempre hi havia pressa, encara que no n’hi hagués.
Acabava de menjar. Estava saciat. Però no recordava gaire bé el gust del que acabava de menjar. I això em va entristir.
Vaig observar el meu dia.
Menjar sense assaborir. Escoltar sense escoltar del tot. Arribar, però no ser-hi. Res greu. Res excepcional. I, tanmateix, tot estava lleugerament fora de lloc.
La pressa havia tornat.
Resoldre problemes que no existeixen. Parlar més fort que l’altre. Voler ser escoltat abans.
Creuar abans que passi el següent cotxe. Córrer per agafar un metro que ja marxa. Impacientar-se amb qui no corre. Molestar-se amb qui simplement s’atura a mirar. No suportar trenta segons d’espera.
La pressa havia tornat. I amb ella, una forma subtil de desconnexió.
Vaig recordar una conversa amb un dels monjos.
Parlàvem de la pressa en el món modern. De com s’havia convertit en la norma, desplaçant la presència. Buscàvem una solució. Alguna cosa que ens ajudés a no recaure en aquella inèrcia tan arrelada.
El monjo ens va mirar amb un somriure tranquil.
—La pressa no és dolenta —va dir—. De vegades és necessària. Però no sempre.
Va fer una pausa.
—Hi ha dues opcions. Podem esperar pacientment que el món s’equilibri i que tothom mediti —va somriure—. O podem comprendre una cosa més senzilla: la pressa no és al món, sinó en com ens hi relacionem.
Vam guardar silenci.
—Seieu cada matí. En silenci. Respireu. Inhaleu i exhaleu. Amb el temps descobrireu que podeu escollir: córrer… o assaborir. No culpeu el món d’això.
A la muntanya buida no s’hi veu ningú,
només s’hi senten ecos de veus humanes.
La llum del sol ponent entra al bosc profund
i torna a brillar sobre la molsa verda.
— Wang Wei
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
