Començar a meditar és molt més senzill del que acostuma a semblar.
No necessitem una habitació especial, una flexibilitat extraordinària ni mitja hora de silenci perfecte. Tampoc no necessitem saber aturar els pensaments. Per començar, n’hi ha prou amb trobar uns minuts, adoptar una postura prou còmoda i parar atenció al que ja està passant.
Respirar. Sentir. Escoltar. Ser-hi.
La dificultat no sol ser entendre les instruccions. La dificultat apareix quan intentem convertir-les en una pràctica real dins d’una vida plena de tasques, pantalles, cansament i petites urgències.
Per això, al principi, convé fer-ho fàcil.
No cal crear l’espai perfecte. Pot ser una cadira en una habitació tranquil·la, un racó del dormitori o un coixí a terra. L’important és que durant uns minuts puguem quedar-nos-hi sense interrupcions importants.
La meditació pot conviure amb els sons d’una casa o d’una ciutat. Esperar un silenci absolut acostuma a ser una altra manera d’ajornar-la. Tanquem una porta si podem, silenciem el telèfon i acceptem que la vida continuarà al nostre voltant.
Podem encendre una espelma o preparar una tassa de te abans de seure si aquest petit ritual ens ajuda. Però els objectes no són la pràctica. La pràctica comença quan deixem de preparar i, finalment, ens asseiem.
És possible meditar a terra, però no és obligatori. Una cadira és perfectament adequada.
Recolzem els peus, deixem les mans sobre les cuixes i mantenim l’esquena dreta sense rigidesa. La barbeta pot baixar lleugerament. Tanquem els ulls o els deixem entreoberts. La postura ha de permetre que el cos estigui estable i que la ment es mantingui desperta.
Si apareix dolor, ajustem la posició. Meditar no consisteix a suportar innecessàriament. El cos no és un obstacle que hàgim de vèncer, sinó el primer lloc al qual tornem.
També podem practicar caminant quan seure ens resulta difícil. Caminem a poc a poc, sentint el contacte dels peus amb el terra i observant el moviment. La meditació adopta formes diferents, tot i que per començar també recomano aprendre a seure en silenci.
Deu minuts diaris són suficients per començar. Fins i tot cinc poden tenir sentit si això facilita la constància.
És preferible seure deu minuts amb una certa regularitat que meditar quaranta-cinc minuts un dia, acabar esgotats i no tornar-hi durant dues setmanes. La durada podrà créixer de manera natural. Primer necessitem que la pràctica trobi un lloc recognoscible dins del dia.
Tria un moment raonablement estable. En llevar-te, abans de començar a treballar o al final de la tarda. No existeix una hora universalment millor. Existeix l’hora en què realment ho pots fer.
Sempre que sigui possible, repeteix el mateix moment i el mateix lloc. La rutina redueix decisions. Arribarà un dia en què no t’hauràs de preguntar si et ve de gust meditar, de la mateixa manera que cada matí no et preguntes si et ve de gust rentar-te les dents.
Fa molts anys que em llevo d’hora per practicar. No ho faig perquè cada matí em senti inspirat ni perquè a aquella hora entri fàcilment en comunió amb allò diví. Em llevo i medito perquè aquella és l’hora en què medito. Res més. La rutina, quan va acompanyada d’amabilitat, ens pot sostenir els dies en què la motivació no apareix.
Seu. Fes dues o tres respiracions conscients i deixa després que la respiració recuperi el seu ritme natural.
Observa com entra i surt l’aire. El pots sentir al nas, al pit o a l’abdomen. No cal respirar més profundament ni d’una manera especial.
La ment marxarà. Recordarà alguna cosa, organitzarà el dia, repetirà una conversa o imaginarà el futur. Quan te n’adonis, torna a la respiració.
Això és tot.
No converteixis el retorn en una reprimenda. No has fracassat perquè t’has distret. El moment en què reconeixes que t’has allunyat ja és un instant d’atenció. Torna amb suavitat. Deu vegades. Cent vegades. Les que calguin.
També apareixeran sons, sensacions físiques o emocions. No necessitem eliminar-los. Els podem reconèixer i tornar. Amb el temps aprendrem a observar-los amb més amplitud, però al principi la respiració ofereix un punt de suport senzill.
Una meditació guiada pot ser una bona manera de començar. La veu acompanya, recorda les instruccions i ofereix estructura quan encara no sabem gaire bé què fer.
Tanmateix, recomano incorporar progressivament alguns moments sense guia. Encara que al principi el silenci sembli més difícil, ens permet conèixer directament la nostra ment i deixar de dependre sempre d’un estímul exterior.
Podem alternar totes dues formes. La guia ajuda; el silenci aprofundeix.
La relaxació busca reduir la tensió i conduir-nos cap a un estat de descans. La meditació no persegueix necessàriament un estat determinat. De vegades ens sentirem tranquils. Altres vegades descobrirem que estem cansats, preocupats o irritables.
La pràctica no ha anat malament per haver-nos mostrat el que ja hi havia.
Meditar no consisteix a substituir una experiència incòmoda per una d’agradable. Consisteix a aprendre a estar amb l’experiència present sense fugir-ne immediatament. Alguns dies això portarà calma. D’altres, simplement, una mica més d’honestedat.
És possible que meditis durant una setmana i després ho deixis. O durant un mes. Fins i tot les persones que fa anys que practiquen passen per etapes de menys constància.
No converteixis una interrupció en un abandonament definitiu.
Torna.
La meditació es construeix així: asseient-nos, allunyant-nos i tornant. Durant una mateixa pràctica i també al llarg dels anys.
Per començar no necessites sentir-te preparat. Només necessites seure uns minuts i descobrir què passa quan, per una vegada, no has d’arribar a cap altre lloc.
Tornar a la senzillesa
Si et ve de gust continuar llegint sobre Reiki, meditació i presència, pots rebre les meves cartes per correu electrònic.
Subscriu-t’hi aquí
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
Quan algú s’apropa per primera vegada al Reiki, una de les preguntes que apareix amb més freqüència és si tothom pot aprendre’n. Algunes persones creuen que cal tenir una sensibilitat especial. D’altres pensen que han de posseir algun do, una capacitat per percebre l’energia o una determinada inclinació espiritual.
