Quan parlo de Reiki, parlo de l’Usui Reiki Ryōhō —Shin Shin Kaizen Usui Reiki Ryōhō—, l’escola de Reiki.
El Reiki, entès com una comprensió de l’energia vital i del diví, és ancestral; però el Reiki com a escola i pràctica és relativament jove. Va néixer als anys vint del segle passat.
Tot i ser japonès, la seva evolució i la comprensió actual del seu lloc tenen més relació amb Occident que amb el Japó. El Reiki va créixer, es va expandir i va florir a Occident, no al Japó, on no té la presència ni l’abast que va assolir fora de les seves fronteres.
Quan Hawayo Takata, prenent el relleu del seu mestre (shihan) Hayashi Sensei, va començar a ensenyar Reiki i a realitzar sessions —conegudes com a teràpies de Reiki—, l’ensenyament i la comprensió del mètode ja havien canviat. Avui és ben sabut que Hayashi Sensei va donar un major èmfasi a la sanació en els seus ensenyaments. Per tant, l’enfocament original d’Usui Sensei, centrat principalment en el desenvolupament espiritual, ja havia pres un gir significatiu.
En textos i ensenyaments atribuïts a Usui Sensei trobem idees com: «El teu esperit, com a petit univers, s’ha d’unir al gran univers» o «Primer sana l’esperit; després el cos esdevé saludable».
En el Reiki Ryōhō Hikkei, el manual intern utilitzat a la seva escola i transmès dins la Gakkai, Usui Sensei respon què és el Reiki amb una formulació sòbria i precisa:
«El mètode Usui Reiki Ryōhō pren com a punt de partida la imposició de mans.»
Per tant, l’Usui Reiki Ryōhō ensenyat per Usui Sensei i el Reiki que va arribar, es va expandir a Occident i posteriorment va tornar al Japó no són exactament el mateix. Es tracta d’un mateix mètode amb un èmfasi diferent: un més orientat al cultiu de l’esperit i l’altre més centrat en la sanació.
Als anys noranta del segle passat, el Reiki va tornar al Japó de la mà de mestres occidentals, com Frank Arjava Petter.
Tot i ser una pràctica japonesa, molts dels primers alumnes japonesos van rebre aquests ensenyaments com quelcom estranger, arribant fins i tot a escriure “Reiki” en katakana, el sil·labari reservat a paraules foranes.
Tanmateix, aviat es van fer visibles algunes línies que havien mantingut viva la pràctica al Japó. A partir d’aquí va sorgir una de les grans diferenciacions del Reiki contemporani: Reiki occidental i Reiki japonès.
No obstant això, en general, les escoles japoneses actuals són menys tradicionals del que sovint es creu. O, com a mínim, no són tan fidels als ensenyaments d’Usui Sensei com als de Hayashi Sensei.
Per exemple, el Jikiden Reiki Institute, amb base a Kyoto i dirigit per Yamaguchi Tadao, es fonamenta en l’ensenyament rebut de la seva mare, Yamaguchi Chiyoko, alumna directa de Hayashi Sensei, de manera que el seu enfocament se situa clarament en la línia de Hayashi Sensei.
La Gendai Reiki Hō, fundada per Doi Hiroshi, és una síntesi explícita entre Reiki japonès i occidental. El mateix Doi es va formar primer en Reiki occidental i posteriorment va tenir contacte amb la Gakkai, tot i que més endavant va desenvolupar el seu propi sistema.
Per la seva banda, Inamoto Hyakuten, monjo budista de l’escola Jōdo-shū, va fundar Komyō Reiki Dō, una escola amb un marcat caràcter espiritual i una forta influència budista. El seu enfocament és simple i directe, però tampoc pretén ser una reproducció exacta dels ensenyaments originals d’Usui.
L’organització més propera a la transmissió original coneguda és la Usui Reiki Ryōhō Gakkai, fundada el 1922 i encara activa avui. No obstant això, es tracta d’una escola hermètica, fins i tot per als mateixos japonesos, que ha optat per mantenir-se al marge de l’evolució global del Reiki.
Per tot això, el Reiki contemporani no disposa d’un marc regulador comú. Les escoles i els mestres tenen una gran llibertat en els seus ensenyaments.
Algunes organitzacions, com Jikiden Reiki, Reiki Alliance o Gendai Reiki Hō, intenten preservar certa coherència. Tanmateix, ho fan des de les seves pròpies línies, fet que genera, en ocasions, una competència implícita sobre qui és més fidel a l’origen.
Al Japó hi ha diferències i una certa distància entre línies. La Gakkai, per la seva banda, es manté completament al marge, sense reconèixer la validesa d’altres línies.
A Occident, aquesta dinàmica ha anat més enllà. Molts ensenyaments han incorporat elements d’altres tradicions —tibetanes, egípcies, índies— allunyant-se progressivament del context original japonès.
I, tanmateix, en els darrers anys alguns mestres han començat a retornar cap a una comprensió més sòbria i més propera a l’origen.
Per a qui s’apropa al Reiki per primera vegada, tot això pot resultar confús. Cal escollir entre tradicions, escoles i enfocaments, sovint sense un criteri clar.
El llinatge ocupa un lloc important dins l’ensenyament del Reiki. Representa la cadena de transmissió des d’Usui Sensei fins al mestre actual.
Com es pot veure en obres com La enciclopedia del Reiki de Frans Stiene, hi ha molts llinatges diferents en l’evolució del Reiki al llarg del darrer segle.
Ara bé, convé matisar un aspecte important: el llinatge és una referència històrica, no una garantia de profunditat. No assegura que un mestre sigui adequat per a tu, ni que la seva manera d’ensenyar ressoni amb tu.
Per això, el número de llinatge —cada cop més utilitzat— no hauria de ser un criteri determinant a l’hora d’escollir.
Per a mi, la clau és l’afinitat amb el mestre. La resta, tot i ser rellevant, queda en segon pla.
La transmissió del Reiki només pren sentit quan es practica i s’integra a la vida. I això requereix confiança.
Més enllà de les diferències entre escoles, hi ha un aspecte que crida l’atenció en l’expansió del Reiki: rarament apareix sol.
Sovint s’integra en contextos més amplis: teràpies naturals, centres de ioga, espais de mindfulness. Fins i tot les sessions de Reiki es presenten, sovint, juntament amb altres pràctiques.
És poc habitual trobar un espai dedicat exclusivament al Reiki. Com si no fos suficient.
Molts professors han sentit la necessitat d’afegir-hi elements: pràctiques tàntriques, esotèriques, energètiques, xamàniques… I les sessions es combinen amb massatges, canalitzacions, cristalls, àngels…
Potser no confiem plenament en el Reiki. Potser, per a molts, el Reiki no és suficient.
La meva experiència, però, m’ha portat a una conclusió propera a la que expressa Inamoto Hyakuten: en el Reiki, menys és més —i més profund.
El Reiki no només és suficient; és profundament complet. I per això mateix em preocupa cap a on es dirigeix.
Potser no necessita afegits, sinó silenci. Potser no necessita expansió, sinó maduresa.
Quan Usui Sensei va començar a ensenyar, difícilment podia imaginar la seva evolució. Però, en la seva forma original, semblava suficient.
El Reiki ha necessitat adaptar-se, créixer, barrejar-se.
Però potser ha arribat el moment de caminar sense suports.
El Reiki és un camí espiritual i de sanació complet, sobri i profund.
Avancem en aquesta direcció?
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
