Aprendre Reiki al Japó: pràctica, tradició i què esperar
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.

El Reiki em va sortir al pas fa molts anys, a la manera com sol fer-ho per a molts de nosaltres: misteriosa, inesperada i bella. Encara que no m’hi he dedicat professionalment com a terapeuta, cada dia que passa veig més clar que aquella preciosa crida, en el meu cas, es va produir per reconduir i reconstruir el meu camí espiritual des d’on llavors em trobava.
Des de petita escrivia textos, històries, reflexions, i en el moment en què el Reiki va aparèixer a la meva vida, m’estava preparant per ser mestra de Primària, professió a la qual encara em dedico. Vaig sentir una necessitat inexplicable de fer alguna cosa amb les meves mans, el que es manifestava en somnis i intuicions molt fortes. Però aviat vaig saber que no eren aquest tipus d’afers els que les meves mans em reclamaven en aquell moment…
Més enllà de la teràpia —que ha suposat un major benestar per a mi, la meva família i els meus amics—, un dels primers regals que el Reiki em va portar va ser apropar-me a la cultura japonesa. Com a persona que estima les llengües, vaig descobrir que la llengua nipona està impregnada d’una filosofia profunda, un sentit intraduïble que ens parla d’una mirada molt concreta envers els fenòmens del món i de l’esperit.
Així és com vaig conèixer una expressió que els japonesos solen dir en les primeres trobades: “Ichi-go, ichi-e”, escrit en kanji: 一期一会.
En algunes cases de te del Japó aquesta frase penja d’un cartell ben visible per als clients. L’essència de la llegendària cerimònia del te es resumeix en ella. La seva traducció literal més propera seria: «Un instant, un encontre». Si aprofundim en el seu significat, ens ve a dir: «En aquest moment, tens una oportunitat». O, dit d’una altra manera: cada trobada és única i irrepetible.
Vaig preguntar a la Hiromi, la meva professora de japonès, si aquesta era realment una expressió d’ús habitual al Japó. Amb un somriure curiós i agraït per l’interès envers la seva cultura, va obrir el llibre de japonès per la darrera pàgina i va buscar la secció «Frases típiques i dites japoneses». I allà era: ichi-go, ichi-e.
De fet, aquestes paraules es murmuren com una benedicció, una promesa o un comiat. Se solen dir quan coneixes algú per primer cop, o et retrobes amb un amic que feia temps que no veies, per viure alguna cosa especial junts. És una manera de dir-se: «Que bonic el moment que hem viscut. Guarda’l al cor perquè no es repetirà.»
Quan pronunciem aquest vocable, evoquem la bellesa efímera de l’instant —quelcom molt present en el Hanami japonès, la celebració dels cirerers en flor—, en la pràctica zen i en la meditació o el mindfulness. Tot plegat ens parla de l’atenció plena al moment, la consciència de l’ara, el cultiu de la presència com a medicina espiritual.
Per a mi, viure l’espiritualitat no té sentit si no es fa des del dia a dia, des de la quotidianitat. Com diu sovint el meu estimat mestre Jordi Ibern, el repte és integrar-la en les nostres tasques i desafiaments diaris, seguir aquest camí a través dels reptes de la vida que cadascú hem triat viure, més enllà dels monestirs o temples als quals tornem per recordar el que és essencial.
Però, com integrem aquesta senzilla —i alhora potent— filosofia en la nostra vida diària?
Una de les primeres coses que proposaria, basada en la meva pròpia experiència, és cultivar l’escolta activa. Escoltar amb atenció plena és un bé escàs en el món que vivim. La tecnologia ens ha permès connectar-nos amb persones a l’altra punta del món, però a les distàncies curtes continuem sense escoltar-nos de debò.
Ho comprovo cada dia a l’escola. Observo molts nens i nenes amb problemes d’atenció i una dificultat molt gran per gaudir del moment, amb la necessitat —de vegades malaltissa— d’anticipar contínuament les situacions. Per descomptat, els adults no els estem donant un bon exemple i hem contribuït notablement a aquesta distorsió: sobreestimulant-los, omplint-los d’“activitat” però buidant-los de presència, del gaudi del temps present. Anteposant el fer a l’ésser.
De vegades proposo als meus alumnes petites meditacions i els demano que posin els dos peus a terra i recolzin bé l’esquena al respatller, o bé que s’asseguin directament a terra. Observo que molts seuen amb els peus a l’aire, la mirada perduda i el cap —com jo els dic— “volat”.
Quan entren en contacte amb el terra, els demano que observin en silenci el vaivé de la respiració. Després d’aquest breu exercici, els pregunto com estan. Llavors comparen els dos moments: l’anterior a la meditació i el posterior. Alguns em diuen que comencen a notar-se més “connectats a terra”. Altres em comenten que estan una mica més tranquils o menys nerviosos. Llavors podem començar la classe.
En una ocasió, un alumne em va preguntar per què “perdíem el temps” amb aquelles meditacions, en lloc de fer anglès. Li vaig contestar que no havíem perdut el temps dedicant deu minuts a meditar. El cert era que l’havíem guanyat.
Amb vuit anys, encara li costava comprendre el que intentava dir-li. Però d’altres, en silenci, somreien… i jo vaig saber que la llavor havia estat plantada. Recordo que aquella sessió va ser molt més profitosa.
Reverenciem cada trobada com quelcom únic, practicant aquella escolta atenta, sense avançar-nos a fer un discurs amb totes les nostres necessitats, frustracions, divagacions… Parant atenció amb el cor, en un intercanvi sincer i autèntic amb l’altra persona. No només mostrant interès, sinó reconeixent aquella persona com algú important pel sol fet d’estar aquí, ara, conversant amb nosaltres. Per compartir aquest instant que demà ja no hi serà, que serà diferent.
Ichi-go, ichi-e no és només un vocable japonès. És un art de l’ànima. Ens diu que cada persona que arriba a la nostra vida és un regal. Cada encontre és, en essència, un petit miracle.
I així és com visc avui dia el Reiki. No només com una teràpia, sinó com una manera d’habitar l’instant. Com una reverència silenciosa al que és irrepetible. Com un art de l’ànima que diu, sense paraules: gràcies per ser aquí.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.