Era a la cuina de casa meva d’infantesa. Bé… no exactament. Era una barreja estranya entre aquella casa —on encara viu el meu pare— i el meu apartament actual. Com passa sovint en els somnis, tots dos espais coexistien sense cap contradicció.
Va entrar un paleta que treballava en una obra de l’edifici. No estava treballant a casa meva, però tot i així va entrar amb naturalitat. Li vaig oferir menjar. Vaig preparar una menestra i vaig trobar al forn unes delicioses salsitxes del dia anterior. Les vaig servir juntament amb la verdura. Ell es va alegrar molt, com si fos exactament el que esperava.
Aleshores, l’obrer va mirar les parets i em va dir:
—Has tret el gotelé. Està molt bé… però mira això encara.
Ens vam dirigir cap a una habitació des d’on sortíem a una mena d’exterior. Allà encara hi havia algunes teranyines a les parets. L’obrer les va assenyalar i em va dir que, amb com estava quedant tot de bé, allò també calia netejar-ho.
A les parets van aparèixer petits rosegadors amb un aspecte amable. Els vaig mirar juntament amb les teranyines i vaig pensar que ja estàvem en el procés de netejar aquelles parets també.
Després, el paleta va obrir una porta de la casa que jo mai havia travessat —en realitat aquella porta no existeix, però en el somni sabia que sempre havia estat allà—. Vaig mirar la porta i em vaig preguntar per què mai havia sentit la curiositat de creuar-la.
En entrar vam descobrir una cosa inesperada: a dins ja hi havia persones netejant i restaurant pacientment. Vam passar pel seu costat i ens vam dirigir cap a unes escales que pujaven a una planta superior que jo també desconeixia.
Vaig sentir una gran sorpresa. Curiositat. I un cert entusiasme. Era casa meva, però mai no hi havia estat.
Vaig pensar que potser el meu pare havia decidit finalment contractar algú per netejar aquella part de la casa que sempre havia estat ignorada.
A mesura que avançàvem, em va envair una sensació creixent d’alegria. La casa era enorme. Molt més gran del que havia imaginat mai. En una habitació restauraven una màquina antiquíssima que ocupava tot l’espai. Semblava feta de pedra, ancestral. No sabia què era, però en vaig intuir la importància i el valor incalculable.
Vam continuar caminant per un passadís fins arribar a un espai immens, lluminós, amb grans vidrieres. Era tan gran que podia veure centenars de metres endavant. Semblava gairebé un centre de convencions. Hi havia gent passejant. Vaig pensar que era un lloc perfecte per a retirs o trobades, i vaig començar a gravar-ho tot per enviar-ho a la meva dona.
Vam seguir caminant i vam trobar una mesquita, amb persones entrant i sortint per pregar. El temple es trobava dins d’aquelles instal·lacions descomunals.
De sobte, una dona em va recriminar que estigués gravant. La vaig mirar sense deixar anar la càmera i li vaig respondre amb autoritat i serenor:
—This is my house.
Ella va assentir i va continuar caminant tranquil·lament.
Vam continuar caminant sobre la moqueta color salmó que cobria aquell immens espai fins arribar a un gran vestíbul semicircular, completament envidrat. Davant nostre va aparèixer el que semblava ser el mar.
Em va sorprendre, perquè sabia que el mar era lluny de casa. Li vaig dir a l’obrer que m’acompanyava que no podia ser el mar, perquè casa meva era a quilòmetres de la costa. Aleshores vam comprendre que no era el mar, sinó un riu immens, tan ample que tenia platja.
Una persona es va llançar a l’aigua i el corrent se la va endur uns metres abans que les aigües s’apaivaguessin. L’aigua es va tornar transparent i vam poder veure el fons, ple de peixos enormes de dos colors: blau i negre. Preciosos.
El riu passava literalment al costat de les parets de la casa.
La casa era descomunal.
I era casa meva.
Aleshores em vaig despertar.
Aquest somni va ser tan clar que em vaig despertar amb la necessitat immediata d’escriure’l. No per entendre’l, sinó per no perdre’l.
Els somnis no sempre expliquen. A vegades simplement mostren.
Durant el dia vivim dins d’una identitat força definida: sabem qui som, on som, què fem. Però el somni ens obre a altres aspectes menys coneguts, menys clars, menys explicats. Potser igualment reals. O fins i tot més.
Els somnis ens permeten recórrer espais interiors sense les defenses habituals, sense el relat que construïm sobre nosaltres mateixos. I, gairebé sempre, ho fan a través de símbols.
La cuina és el lloc on es prepara l’aliment. Un símbol essencial.
En aquest somni va ser el punt de partida: la cuina i el menjar. Allò que nodreix, que sosté i reconforta. Allà va aparèixer un treballador. Un paleta.
El menjar és compartit. Oferit amb voluntat d’alimentar i rebut amb una gratitud senzilla. Alimentar qui treballa implica reconèixer una cosa profunda: tota transformació necessita cura, temps i paciència.
Res no comença des de la teoria. Tot comença des del sosteniment.
La primera figura que apareix no és un guia espiritual ni una autoritat simbòlica elevada. És algú que treballa amb les mans. Algú que arregla, neteja i millora allò que ja existeix. Un peó.
Per a molts, els peons no tenen importància. Però per als mestres d’escacs són imprescindibles. Sense grandiloqüència ni protagonisme, avancen lentament i sostenen tota l’estructura del joc.
És precisament aquesta absència de solemnitat la que atorga al paleta un valor especial. És algú comú. Un treballador. Un membre anònim de la societat. Algú com qualsevol de nosaltres.
Més endavant apareixen altres treballadors silenciosos que netegen i restauren sense ser observats. No busquen reconeixement. No esperen aplaudiments. Simplement fan la seva feina.
Potser molts processos interiors tenen lloc així: sostinguts per forces discretes que operen lluny de la mirada conscient.
Les portes, les coves, les habitacions tancades o els llocs ocults apareixen sovint en els somnis. Assenyalen espais que sempre han existit, però que encara no havien estat habitats.
Travessar una porta desconeguda implica entrar en aspectes d’un mateix fins aleshores inaccessibles. No perquè estiguessin prohibits, sinó perquè encara no havia arribat el moment.
La porta revela una cosa senzilla i profunda: el procés personal madura en silenci fins que, un dia, allò que semblava inaccessible esdevé natural.
Creuar-la és el veritable gest.
A dins apareix un altre símbol significatiu: l’escala.
Les escales poden baixar o pujar. En baixar solem trobar-nos amb allò negat, oblidat o ajornat. En pujar apareix una ampliació de la consciència, una expansió d’allò que som capaços d’abraçar.
El somni no obliga. Simplement mostra que existeixen més nivells.
Els treballs de renovació i neteja tenen un simbolisme clar.
No es destrueix l’antic; es restaura. No es rebutja el passat; es neteja.
El gotelé representa capes adherides durant anys, elements que impedeixen veure la paret real. En retirar-lo apareix la superfície original.
Les teranyines no indiquen abandonament culpable, sinó espais que havien quedat fora de l’atenció. No destrueixen res; només enfosqueixen.
Fins i tot els rosegadors —tradicionalment associats a brutícia o deteriorament— apareixen aquí sense amenaça. Amables, gairebé familiars. Assenyalen un procés natural, sense violència ni dramatisme.
No tot allò oblidat és fosc. A vegades simplement espera ser vist.
En molts somnis apareixen objectes de funció desconeguda: màquines, tòtems, artefactes antics. No necessiten explicació.
La màquina de pedra, restaurada amb cura, sembla pertànyer a un altre temps. Alguna cosa antiga, essencial, profunda. No se sap per a què serveix, però la seva importància es reconeix immediatament.
No representa res nou. Més aviat allò que sempre ha estat present i que comença, lentament, a tornar a funcionar.
En els somnis parlem sovint, però poques vegades sentim el pes real de les paraules pronunciades. Quan això passa, alguna cosa s’ordena interiorment.
Una dona qüestiona una acció. La resposta sorgeix clara:
This is my house.
La llengua canvia. No apareix la llengua de la infància ni la del passat emocional. Sorgix una llengua apresa a l’edat adulta, lliure de condicionaments antics.
No respon el nen, ni l’adolescent, ni la memòria. Respon una part més serena i assentada. Una veu que no necessita imposar-se perquè simplement reconeix.
No hi ha confrontació. Només afirmació tranquil·la.
L’acceptació de la dona transforma aquell instant en un gest iniciàtic: no una conquesta, sinó el reconeixement del propi lloc.
L’aigua és un dels símbols més universals del món oníric. Pot ser calma o amenaça, profunditat o superfície, emoció o vida mateixa.
Aquí l’aigua flueix. No està estancada.
El riu representa moviment, continuïtat, temps viscut. Primer arrossega; després s’apaivaga. Aleshores apareixen els peixos, visibles sota la superfície transparent: la vida profunda revelant-se quan el moviment troba quietud.
L’aigua uneix l’interior de la casa amb el paisatge exterior. No separa mons; els connecta.
Els temples apareixen sovint en els somnis com a símbols del sagrat.
En aquest cas hi ha tres elements significatius: el temple és dins de la casa, és ple de vida i no pertany a la tradició religiosa pròpia.
El sagrat no apareix fora ni separat, sinó integrat. Habitual. Viu. Més ampli que qualsevol forma concreta.
No hi ha conflicte entre camins. Només el reconeixement d’una dimensió que transcendeix les etiquetes.
La casa sol representar l’interior de qui somia.
Aquí comença essent un híbrid entre la casa d’infantesa —l’origen— i la casa actual —la vida present—. El somni parteix del començament de la història, però la continua.
La casa està sent renovada. El gotelé desapareix. Les teranyines seran retirades. Persones treballen silenciosament restaurant espais oblidats.
El símbol és clar des del principi: renovació.
I, tanmateix, la casa no deixa de créixer. Primer en creuar la porta mai travessada. Després en descobrir nous nivells. Finalment en convertir-se en un espai capaç d’acollir temples, trobades i llargues distàncies per recórrer.
No es tracta de ser més gran del que un creu ser. Potser es tracta d’acceptar l’amplitud que sempre ha estat present.
Els grans finestrals permeten l’entrada de la llum i eliminen qualsevol sensació de descens cap a zones fosques. La casa s’obre al món. Allò íntim i allò col·lectiu deixen d’estar separats.
No apareix conflicte. No apareix drama. Només reconeixement. Una alegria tranquil·la.
El vestíbul final, al costat del gran riu, no sembla un final sinó una obertura. La casa no acaba a les seves parets. Continua allà on l’aigua segueix el seu curs.
I l’aigua segueix el seu curs.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
