La meva experiència amb el Reiki: pausa, llum i silenci

Conchi Rubio

Pau, llum i silenci

En aquesta carretera de doble sentit en què visc, crec que el Reiki és tan natural per a l’ànima com esquiu per a la raó.

Vaig conèixer el Reiki gràcies a una bona amiga, terapeuta i mestra. El que en vaig saber al principi m’arribava a través de converses. Vaig entendre que era una tècnica de sanació energètica i, pel que semblava, molt beneficiosa. Amb el temps, i inevitablement, vaig acabar fent un curs; tenia interès per conèixer-lo millor. D’això ja fa uns vuit anys.

Diria que el curs em va superar, en el sentit que dubto que estigués preparada per assimilar tot allò. Aleshores vaig saber del seu origen japonès, la seva història i el seu enfocament principalment terapèutic. Vaig fer l’autotractament de vint-i-un dies que segueix molts cursos. M’agradaria dir una altra cosa, però la veritat és que no vaig sentir res especial. Vaig pensar que ho feia malament, o que alguna cosa fallava en mi… Recordo que la majoria de vegades els meus moviments eren molt mecànics, gens fluids. No aconseguia desconnectar del tot. No sé si era falta de confiança… o potser por o resistència a alguna cosa que encara desconeixia en gran part.

Fins que un d’aquells dies —era dels últims—, en què gairebé vaig estar a punt de no fer-ho perquè anava molt enfeinada… just aquell dia vaig sentir alguna cosa. Primer vaig notar com si l’aire de l’habitació s’aquietés, i aquella sensació em va envair. Només existia aquell instant. Fins i tot crec que vaig sentir una presència, alguna cosa o algú allà, amb mi. O potser era que aquella gran sensació de calma que ho envoltava tot feia que no em sentís sola, ni separada del que m’envoltava. En cap moment vaig obrir els ulls, en cap moment vaig tenir por. Només podia sentir serenor, lleugeresa, plenitud… Va ser d’aquelles experiències en què les paraules sempre es queden curtes; amb prou feines n’esbossen la realitat.

Per fi vaig sentir alguna cosa, i va superar les meves expectatives… tot i que ni tan sols sabia què esperar. Un d’aquells raríssims moments en què els dos sentits de la meva carretera interior s’uneixen, i d’aquí només pot néixer alguna cosa única i veritable… i inexplicable.

Durant els anys següents, la meva pràctica de Reiki es va tornar intermitent. En èpoques difícils, quan sentia que podia ajudar-me, el reprenia i sí que notava que em relaxava, que em calmava. També tenia molta més confiança i seguretat en practicar-lo. Allò que vaig viure em va marcar.

Quan tot just començava el 2024, i encara era massa aviat per dibuixar el nou any, vaig descobrir la web de Kisetsu per pura casualitat —tot i que cada vegada crec menys en les casualitats—. Em vaig quedar atrapada mirant la pàgina. Tot el que hi anava descobrint em ressonava, com se sol dir. S’hi parlava de meditació, de Reiki… REIKI!… Semblava el nom d’un vell i estimat amic que torna… Ni recordava l’última vegada que el vaig practicar. Ha tornat, hi és… o potser mai no se n’ha anat del tot?

Però aquella vegada em va sonar diferent. No ho vaig sentir com aquell quelcom misteriós que ve de ves a saber on per ajudar, sinó com alguna cosa que s’anava obrint pas des d’alguna part del meu interior; com una certesa cada cop més present, fins a ocupar-me completament amb el seu silenci i la seva calma.

L’any es va anar desplegant, difícil, desafiant, i abans de deixar-me arrossegar més, vaig saber que havia de fer alguna cosa. Aquesta vegada ho vaig tenir molt clar: tornar a reprendre el Reiki, però no com les altres vegades. Necessitava alguna cosa més, tornar a iniciar-lo, potser des d’un altre enfocament i aprofundir-hi més. Finalment vaig tornar a Kisetsu —no sense abans informar-me també sobre altres escoles, però no vaig sentir el mateix—. Aquesta vegada em vaig trobar amb una novetat interessant: l’acadèmia online i els cursos de reciclatge de Reiki. Ho vaig trobar ideal en les meves circumstàncies, molt complet, ben ajustat de preu, i, per a la meva sorpresa, m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho dues vegades.

No em vaig equivocar. El meu camí havia de passar per aquí. Va suposar un respir, un alleujament, un parèntesi… Vaig aprendre algunes coses noves; d’altres les vaig recordar del primer curs, tot i que ara s’hi aprofundia més. Vaig entendre la gran importància de la meditació i dels Gokai, els seus principis i valors, els seus orígens… El paisatge del Reiki ara era més ric i, sense moure’m de casa, em “sentia” molt al Japó. Sens dubte, anava més enllà d’una tècnica terapèutica; era tot un món. Realment és una cosa que ja intuïa quan, anys enrere, en sentia parlar: entre paraules i mirades m’arribaven espurnes d’alguna cosa poderosa.

Crec que les portes que es van obrint a la vida és perquè estem preparats, almenys, per obrir-les. En aquest cas penso en el Reiki, però pot tractar-se de qualsevol altra experiència o aprenentatge. Una altra cosa és saber si som capaços, en aquell moment, de travessar aquella habitació. A vegades sí, però no sempre; a vegades, senzillament sortim i continuem caminant abans de tornar-hi a entrar… si és que cal fer-ho.

La primera vegada que vaig estudiar Reiki vaig obrir aquella porta, vaig creuar el llindar, i, tot i que no vaig trigar a sortir-ne, hi vaig estar prou temps perquè em deixés una empremta inesborrable.

Aquesta segona vegada va ser molt especial perquè em vaig adonar de com d’interioritzat ho tenia, sense saber-ho. I la seva influència anava més enllà del curs; ho percebia tot d’una manera diferent. La rutina diària era una altra, tot i ser la mateixa. Estava sent una experiència transformadora.

Segur que hi ha tants camins com persones. Sento el meu una mica indecís, dubtós, confús a vegades… vaig i torno. Crec que a vegades pretenc buscar en altres llocs el que acabo trobant en el Reiki. Gairebé mai no sé d’entrada què és el que realment necessito… però, almenys, quan arriba, sé reconèixer-ho. I amb el Reiki sé que ho he trobat: pausa, llum, silenci… pau.

Conchi Rubio