L’art de ser feliç sent una persona normal

Considero que, almenys conscientment, totes les persones busquem ser feliços. Però, ho som?

Les variables que més es tenen en compte per avaluar la felicitat, segons l’Informe Mundial de la Felicitat 2025 elaborat pel Centre de Recerca sobre el Benestar de la Universitat d’Oxford, en col·laboració amb Gallup i l’ONU, són el PIB per càpita, el suport social, l’esperança de vida saludable, la llibertat, la generositat i la percepció de corrupció. Tanmateix, quan reflexionem sobre la nostra pròpia felicitat, és evident que hi ha altres variables, potser més personals, que hem de tenir en consideració.

L’Enquesta Global de la Felicitat 2024, realitzada per Ipsos, pregunta directament en macroenquestes: «Què tan feliç se sent vostè en general?», oferint normalment quatre opcions de resposta: «Molt feliç», «Bastant feliç», «Poc feliç» i «Gens feliç». Segons aquesta enquesta, realitzada en més de 30 països, al voltant del 70 % de les persones es consideren felices. La Xina presenta els resultats més sorprenents: un 91 % dels seus habitants es consideren feliços, segons Ipsos.

Som o no som feliços?

Ara bé, hi ha una aparent contradicció entre els elevats nivells de felicitat reportats a les enquestes globals i l’augment de trastorns mentals com la depressió, l’ansietat i les taxes de suïcidi, que resulten antagònics a la felicitat. A Espanya, el 34 % de la població ha experimentat algun problema de salut mental en els darrers anys, essent l’ansietat, la depressió i l’insomni els més habituals (ClinicaPsicologica.uy). A nivell mundial, s’estima que més de 300 milions de persones pateixen depressió, i una xifra similar pateix trastorns d’ansietat només en el que s’anomena primer món (Cadena SER). Entre el 2000 i el 2023, la taxa de suïcidis als EUA va passar de 10,4 a 14,2 per cada 100.000 habitants, cosa que representa un increment del 37 % en dues dècades (North American Community Hub). Aleshores, som o no som feliços?

No hem d’oblidar que, en moltes cultures, existeix un estigma associat als problemes de salut mental, cosa que pot portar les persones a no reconèixer —o admetre— les seves dificultats emocionals. Això, al seu torn, pot alterar els resultats dels estudis. A més, la felicitat sovint es confon amb un estat d’ànim positiu, i tendim a transmetre socialment una imatge més favorable que la que vivim en la intimitat i la solitud.

Què és la felicitat?

Parlem de felicitat, de dades, d’enquestes, de taxes, però… què és la felicitat? Què entenem realment per felicitat? Respondre aquesta pregunta no és tasca fàcil. Segurament, cada persona en té la seva pròpia definició.

Si m’ho preguntes a les vuit del matí d’un dimarts, quan desperto la meva filla per anar a l’escola i descobreixo, molt al meu pesar, que ens espera un matí complicat per arribar a temps —a l’escola i a la feina—, la meva percepció sobre si sóc feliç probablement serà diferent de la que tindré quatre hores més tard, després d’haver fet dues classes de Reiki i de practicar la meditació. En realitat, moltes persones confonem la felicitat amb un estat d’ànim positiu —però passatger—, i la infelicitat amb un de negatiu —també passatger.

Aristòtil anomenava la felicitat eudaimonia: una vida plena, virtuosa i amb propòsit. No es tractava tant del plaer o l’alegria momentània, sinó de viure d’acord amb l’excel·lència del caràcter. La psicologia positiva la defineix com un estat de benestar subjectiu, que combina emocions positives, satisfacció amb la vida i un sentit de propòsit. Des de la perspectiva espiritual i oriental, la felicitat es relaciona amb l’harmonia interior, la connexió amb un mateix i amb allò transcendent. És un estat de calma, gratitud, presència i acceptació, més enllà del vaivé emocional. Per tant, podríem dir que la felicitat és la capacitat d’estar en pau amb un mateix i amb la vida tal com és, cultivant la presència, un propòsit, els vincles i una actitud de gratitud.

Sembla que la felicitat, molt més àmplia i profunda que l’alegria o la satisfacció temporal, és gairebé una «decisió». El seu cor resideix en la percepció i la creença que la nostra vida té un propòsit, sumada a una acceptació profunda de la vida tal com és. I sense oblidar el gran secret que ho aglutina tot: la gratitud. A més, el propòsit o sentit de la vida no és quelcom que s’esdevé per atzar, sinó una realitat que es treballa i es cultiva pacientment.

Vist així… ets feliç?

El gran problema de moltes persones —a qui m’agrada anomenar «persones normals vivint una vida normal»— és que no saben si són felices perquè no tenen temps per pensar-hi. Hi ha massa distraccions, problemes, assumptes per resoldre, contratemps i obligacions que ocupen tot el nostre temps.

Per ser feliç cal voler ser feliç. No és una qüestió d’atzar, ni de genètica, ni de destí. És esforç i dedicació. I la majoria dels «normals» fem servir el nostre temps, esforç i dedicació a respondre correus que només són urgents per a altres, contestar missatges de WhatsApp innecessaris de grups encara més innecessaris, llegir notícies importantíssimes que deixaran de ser-ho en 48 hores, posar-nos al dia sobre la transcendental vida de persones que no coneixem ni coneixerem mai —però a qui dediquem més temps que a la nostra pròpia família—, discutir sobre qui és millor futbolista, tennista, actor o cantant; o pitjor encara, debatre acaloradament sobre qui és més agraciat físicament, o qui és el G.O.A.T. (Greatest Of All Time, el millor de tots els temps) de qualsevol bestiesa sense importància real a la nostra vida. En realitat, la majoria de persones ens esforcem molt a perdre el temps. Trist. Cert.

Com ser feliç?

La pregunta important és: com ser feliç sent una persona normal? És a dir, sense ser monjo, ni fill d’una celebritat, ni CEO d’Amazon, ni gurú amb vint milions de seguidors a YouTube. Com es pot ser feliç sent normal?

Crec que moltes persones no volen preguntar-se si són felices perquè temen una resposta negativa. I és comprensible. Si descobreixes que no ho ets, et veus gairebé obligat a canviar coses —i de vegades moltes—, però en nombroses ocasions canviar «coses» es fa una quimera. Millor seguir distrets i no pensar-hi massa. Al cap i a la fi, quin sentit té la vida?

Tanmateix, si continues llegint, entenc que realment t’interessa ser feliç. I esperes que et doni una solució. Les bones notícies són que en tinc una —n’hi ha més, però jo tinc la meva— i funciona. Les males notícies: requereix dedicació. I molta. Però sí, es pot ser feliç sent una persona normal vivint una vida normal. I el camí, a més, és agradable.

Per ser feliç, en primer lloc, cal voler ser-ho i decidir ser-ho. Aquest és el primer pas. El més important. Un cop això està clar, comença la «feina». En segon lloc, cal asseure’s a reflexionar seriosament sobre què ens fa feliços i què ens fa infeliços, i separar-ho en dos grans grups:

D’una banda, tot allò que ens faria feliços, però que no depèn de nosaltres: la situació política, la fi de les guerres, la millora de l’economia, etc.

De l’altra, tot allò que sí depèn, almenys en part, de les nostres decisions i accions quotidianes: la nostra salut i estat físic, l’ús del temps lliure, les persones amb qui el compartim, els llibres que llegim, la música que escoltem, els llocs que visitem…

Durant tots aquests anys ensenyant Reiki i meditació, he tingut la gran sort de viatjar molt —principalment per ensenyar Reiki, però també per oferir sessions, tallers i retirades— a Finlàndia, França, Irlanda, la República Txeca, el Líban, el Japó, Itàlia, els Països Baixos, entre d’altres. I l’experiència m’ha ensenyat que hi ha elements comuns entre les persones felices.

Els quatre pilars de la felicitat

Òbviament, l’estat de l’economia personal i la percepció del món són variables importants. No obstant això, l’arrel vertadera de la felicitat sol sostenir-se sobre quatre pilars fonamentals:

Primer: la cura conscient, continuada i real de la salut física.
Les persones felices són, normalment, persones sanes. I ho són perquè es cuiden. Fan exercici regularment, moltes d’elles uns vint o trenta minuts al dia. Ioga, natació, córrer, pilates, qigong o altres formes. No importa tant el què com el quan. I aquest quan és: cada dia, o cada dos dies. A més, descansen i dormen bé. Cuiden la seva alimentació. Algunes són més estrictes que d’altres, però totes presten atenció al que mengen. La felicitat és duradora; l’eufòria, no. Un donut pot generar un pic d’eufòria que sembla felicitat, però no ho és. Una poma no provoca eufòria, però contribueix al teu benestar. Les persones felices solen evitar l’alcohol, o el consumeixen molt ocasionalment, no fumen, no es droguen, redueixen el sucre i eviten els productes ultraprocessats.

Segon: la cura i l’estímul de la ment.
Les persones felices són joves mentalment, sense importar-ne l’edat. Tenen fam de coneixement i curiositat. Volen aprendre, millorar, saber més. Estudien, fan tallers, escolten podcasts que les nodreixen, trien amb cura les seves lectures i, sobretot, no intoxiquen la ment. Eviten llibres, vídeos o pel·lícules que saben que són verí, de la mateixa manera que eviten els ultraprocessats en la seva alimentació. Alimenten la ment com alimenten el cos: amb consciència.

Tercer: l’entorn social.
La soledat imposada no és amiga de la felicitat. Però un entorn social abundant, si manca d’intimitat, tampoc no ho és. Les persones amb qui ens relacionem —especialment fora de les obligacions laborals— són una de les variables més importants en la nostra percepció de felicitat. I no cal que aquest entorn sigui nombrós; n’hi ha prou que sigui real. Les persones felices cuiden el seu entorn social amb molta atenció. Trien. S’acosten. S’allunyen. Atenguen. Estimen.

El meu amic Miquel Sanz, gran escriptor i millor amic, em va dedicar un cop un dels seus llibres, Libros rayados, amb aquesta frase que encara avui em serveix de brúixola afectiva: «Camina sovint el camí que duu a casa del teu amic, no fos cas que la malesa el cobrís.» Un proverbi africà que expressa amb exactitud allò que vull dir.

Quart: la vida espiritual i el propòsit de la nostra existència.
La percepció de felicitat mai no serà completa sense una vida interior rica i un sentit clar del propòsit. Fins i tot quan aconseguim mantenir una bona salut, una economia equilibrada, una xarxa social suficient i una ment activa, si no dediquem temps al cultiu de l’esperit, alguna cosa profunda quedarà sempre incompleta. La pregunta «Què em falta si ho tinc tot?» començarà a rondar-nos, i amb el temps, potser fins i tot ens generarà culpa.

La cura de l’esperit és imprescindible per viure amb plenitud. Com fer-ho? En el meu cas, la resposta es troba en la pràctica diària del Reiki i la meditació. Altres la troben a la mesquita, a la sinagoga o a l’església. Alguns, al Zen. D’altres, en la contemplació de la natura. L’important no és el camí, sinó que la cura sigui sincera, íntima, i per a un mateix. No per demostrar res. L’espiritualitat autèntica no necessita ser visible; només necessita ser viscuda.

Jordi Ibern

BONUS: Si ja et sents feliç, però desitges aprofundir aquesta felicitat, existeix un camí segur: el camí d’ajudar els altres.

La veritable plenitud sovint sorgeix no només de cuidar-nos a nosaltres mateixos, sinó també d’estendre aquest cuidat més enllà, oferint suport, temps i amor a qui ens envolta. Així, la felicitat s’expandeix, es multiplica i es transforma en alguna cosa encara més gran.