En el cor de la pràctica original del Reiki, tal com la va viure i ensenyar Usui Mikao al Japó de principis del segle XX, hi trobem quelcom més que un mètode de sanació. El Reiki era, en el seu origen, un camí de transformació personal, de retrobament amb una espiritualitat senzilla i profundament arrelada a la vida quotidiana. Un dels pilars menys coneguts, però potser més reveladors d’aquest enfocament, és l’ús contemplatiu dels Gyosei: els poemes de l’emperador Meiji.
L’Usui Sensei va néixer l’any 1865, només un any abans de l’inici de l’era Meiji, un període de profundes transformacions en la història del Japó. Durant els més de quaranta anys d’aquest regnat, el país va passar d’un sistema feudal tancat al món exterior a una nació moderna que s’obria ràpidament a les influències occidentals. Va ser una època de tensions culturals, de cerca d’identitat, de col·lisió entre la tradició i la modernitat.
L’emperador Meiji, figura simbòlica d’aquesta transformació, no va ser només un líder polític, sinó també un home culte que va escriure milers de poemes breus coneguts com waka. Quan aquests poemes són escrits per un emperador, reben el nom de Gyosei. En ells, Meiji expressava amb senzillesa temes universals: l’ètica, l’esforç, la impermanència, la natura i la saviesa quotidiana.
L’Usui Sensei —format en el pensament budista, en les arts marcials, en la literatura clàssica japonesa i en pràctiques de desenvolupament espiritual— va trobar en aquests poemes una eina viva per nodrir el cor i la ment. Per això els va integrar en els seus ensenyaments de Reiki.
Es diu que l’Usui Sensei va seleccionar 125 Gyosei de l’emperador Meiji perquè els seus alumnes els recitessin, els contemploessin i els prenguessin com a guia per a la vida diària. Aquesta pràctica, senzilla però profunda, formava part de les trobades de Reiki Ryōhō i buscava cultivar el cor del practicant.
Els Gyosei no són aforismes per memoritzar, ni frases inspiradores per adornar agendes. Són llavors. Es sembren a l’interior i germinen amb el temps, quan l’ànima està preparada. El seu valor no rau en l’erudició, sinó en l’honestedat del sentir que desperten.
Un dels poemes més coneguts diu:
«Qui medita sobre els seus propis errors
no mira amb rancor al cel
ni retreu res als altres.»
La saviesa aquí no s’imposa: s’ofereix. Ens recorda que el camí espiritual no és un viatge cap a la perfecció, sinó cap a la humilitat. Que mirar dins d’un mateix és, a vegades, la forma més gran de compassió.
En la pràctica amb els Gyosei no es tracta d’interpretar, sinó d’estar. De llegir el poema, deixar que ressoni, escoltar allò que desperta sense necessitat d’anàlisi. La lectura pot fer-se en veu baixa o en silenci, acompanyada d’una respiració atenta. No hi ha una forma “correcta”, només el gest d’aturar-se.
Prenem-ne un altre exemple:
«L’eco de la cascada ressonarà al món
només si una roca trenca la caiguda de l’aigua.»
Què és aquesta roca? Què és l’aigua? Què vol dir aquest eco? Podríem intentar respondre, però l’essencial és una altra cosa: el silenci posterior, allò que el poema deixa vibrant dins nostre.
El Reiki ha estat, especialment a Occident, identificat amb una tècnica per canalitzar energia i sanar el cos o les emocions. Però en la seva arrel, en l’ensenyament original de l’Usui Sensei, era un camí de creixement interior. Els Gyosei en són testimoni: no apunten a curar símptomes, sinó a cultivar una mirada més honesta, més amable, més conscient sobre la vida.
«Succeeixi el que succeeixi en aquesta vida efímera,
plens de riquesa han de romandre
els nostres cors.»
Aquest poema no parla de resignació, sinó de força interior. De com sostenir-se enmig de la incertesa sense perdre la dignitat de l’ànima.
Un altre vers ens recorda el valor de la constància:
«Contempla la pedra foradada per les gotes de pluja
i, tot i que la tasca sigui feixuga,
no cedeixis en el teu afany.»
A través d’aquests breus poemes, el Reiki es revela com una disciplina ètica i espiritual, profundament arrelada en la cultura japonesa i allunyada de les urgències terapèutiques del món modern. És una pràctica que convida a viure amb el cor despert.
Avui dia, els 125 Gyosei que l’Usui Sensei va seleccionar poden trobar-se fàcilment a internet. Però val la pena apropar-s’hi amb respecte, com qui visita un jardí zen: amb temps, amb espai, sense expectatives.
Des de Kisetsu recomanem especialment la lectura d’L’eco de la cascada, una edició il·lustrada i multilingüe publicada per Teleno Ediciones, que recull aquests 125 poemes en català, castellà, anglès, francès i japonès. La bellesa de la seva presentació convida al recolliment, i la seva lectura és una porta oberta a l’esperit amb què va néixer el Reiki.
Recitar un Gyosei en començar o cloure una pràctica de meditació o Reiki no és un ritual buit. És un gest de reverència cap a la saviesa que no passa de moda, cap a la profunditat que s’amaga en allò senzill. És també una manera d’honorar l’ensenyament de l’Usui Sensei, que va saber veure en aquests poemes no un llegat imperial, sinó un camí cap al cor humà.
«L’honestedat del cor humà
fa plorar els dimonis.»
Potser avui, enmig del soroll del món, recordar aquesta possibilitat sigui més necessari que mai.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
