Hi ha moments en què la vida ens ofereix relats que semblen sorgits d’un somni, històries que es mouen a la frontera entre el visible i l’invisible, i que ens conviden a aturar-nos, a escoltar i a recordar que no tot pot explicar-se. Un d’aquests relats ens ha arribat recentment de la mà de l’actor argentí Luciano Cáceres, en la seva participació al programa Otro Día Perdido, conduït per Mario Pergolini.
La trobada televisiva, més enllà de les preguntes i respostes habituals, es va transformar en una narració íntima sobre la vida, la mort i el misteri. Cáceres va parlar de la seva mare, del seu vincle amb el Reiki, i d’una sèrie d’experiències que van marcar la seva història personal i professional. El que va compartir no és simplement un testimoni: és un recordatori d’allò que escapa de la raó, però que, quan succeeix, ens toca amb la força del sagrat.
Luciano Cáceres és un reconegut actor argentí de teatre, cinema i televisió. Amb una trajectòria sòlida i variada, ha interpretat papers en produccions molt diferents entre elles, cosa que li ha donat una presència constant en el panorama artístic del seu país. Tanmateix, a Otro Día Perdido no va parlar de guions ni d’escenaris, sinó d’alguna cosa molt més profunda: la seva vida interior i l’herència espiritual que li va deixar la seva mare.
El programa conduït per Mario Pergolini s’ha convertit en un espai on artistes, pensadors i personalitats comparteixen la seva mirada sobre el món, lluny de les entrevistes convencionals. En aquest cas, Pergolini va donar lloc perquè Cáceres relatés un capítol essencial de la seva biografia: la malaltia, l’acomiadament i la transcendència de la seva mare.
La mare de Cáceres va conviure durant molts anys amb un càncer que la va portar per diferents tractaments mèdics. No obstant això, en el seu últim tram de vida va prendre una decisió que canviaria el rumb de la seva experiència: abandonar la medicina convencional i entregar-se a les teràpies alternatives, especialment al Reiki.
L’actor va relatar que al principi l’acompanyava en aquest camí, però que també hi va haver moments de profunda frustració. Quan la seva mare va caure en coma, va trucar desesperat a la dona que la tractava amb Reiki, exigint-li que fes alguna cosa. La terapeuta no hi va poder anar perquè es trobava en un retir espiritual. Cáceres, dolgut i enfadat, va sentir que el Reiki li havia fallat.
I, tanmateix, contra tota lògica, la seva mare es va despertar del coma. Tot i que ja no podia parlar, ell sentia que podia escoltar-la. Enmig d’aquella fragilitat, una nova dimensió es va obrir per a tots dos.
En un dels episodis més commovedors de l’entrevista, Cáceres va recordar un gest inesperat de la seva mare. Un dia la van trobar asseguda, amb la mà estesa a l’aire. Quan li van preguntar què feia, ella va respondre amb naturalitat:
—“Estic agafant el meu àngel. És una persona molt alta, molt blanca, d’uns cinquanta anys. Es diu Amor.”
Aquest instant, aparentment senzill, guarda en si mateix una força poètica i espiritual immensa. En la imminència de la mort, la seva mare no parlava de dolor ni de pèrdua, sinó d’un àngel anomenat Amor.
En la darrera setmana de vida, finalment una terapeuta de Reiki la va poder acompanyar. El desenllaç era inevitable. Llavors va succeir alguna cosa que Cáceres va narrar amb emoció: entre la ràbia i la desesperació, ell mateix es va acostar a la seva mare, li va posar les mans a les cames i va sentir una reacció immediata. Ella va moure les cames, va obrir els ulls, i ell li va dir:
—“Agafa’t fort al teu àngel.”
Instants després, la seva mare va marxar.
Aquest gest, senzill i profund, és potser la millor expressió del que significa el Reiki: estar presents, oferir les nostres mans, confiar que l’energia de la vida flueix i que, en l’invisible, alguna cosa es posa al seu lloc.
Després de la partida de la seva mare, Cáceres va escampar les seves cendres a Villa Gesell, un lloc carregat de records familiars. Allà, mentre caminava per la platja, el mar li va oferir un regal inesperat: una onada va dipositar un rosari als seus peus.
L’actor el va guardar amb la certesa íntima que era un obsequi del mar. 17 anys després, aquest rosari tornaria a aparèixer a la seva vida d’una manera sorprenent.
El temps va passar. Disset anys més tard, durant una filmació, Cáceres va patir un accident. Una amiga li va recomanar visitar una terapeuta de Reiki. Allà, després de la sessió, la practicant li va dir:
—“Tinc un missatge per a tu. La teva mare va fer molt d’esforç perquè aquell rosari arribés als teus peus.”
Luciano no va poder més que reconèixer el pes d’aquell misteri. Des de llavors, porta sempre amb ell aquell rosari, símbol d’una connexió que travessa el temps i la lògica.
Qui s’acosta al Reiki amb una mirada purament racional pot sentir-se desconcertat, fins i tot incrèdul, davant de relats com aquest. Tanmateix, per a aquells que hem practicat i acompanyat durant anys, aquestes històries no resulten estranyes, encara que sí profundes i màgiques.
El Reiki ens situa en un espai on la raó no basta. És una experiència que es revela en silencis, en gestos mínims, en sensacions impossibles de descriure amb paraules. Ens ensenya que la nostra comprensió és limitada, que la nostra ignorància és àmplia i que, paradoxalment, allí hi habita una forma de saviesa.
El cas de Cáceres n’és un exemple lluminós: moments de ràbia, de dubte, de miracle, d’amor. El Reiki no apareix com una solució màgica que “cura” en el sentit mèdic de la paraula, sinó com un llenguatge de la vida mateixa, que s’expressa en els vincles, en els comiats, en els regals inesperats.
Potser l’ensenyament més gran que deixa aquest testimoni és el d’acceptar que no sabem. Que el Reiki no pot reduir-se a tècniques ni a explicacions. Que és, en essència, un misteri. I que en aquest misteri hi habita l’amor.
Quan la mare de Cáceres va parlar d’un àngel anomenat Amor, potser ens estava recordant que el Reiki —i la vida mateixa— és abans que res un moviment cap a la confiança. Ens convida a reconèixer el que ignorem i, alhora, a abraçar la certesa que mai no estem sols.
La història de Luciano Cáceres, la seva mare i el Reiki no és un manual de respostes. És un relat viu, carregat de símbols i de veritat personal. Ens parla del que significa acompanyar un ésser estimat en la seva partida, del que queda quan tot sembla perdut, i de la manera com l’invisible es fa lloc entre les nostres certeses.
A Kisetsu, Reiki & Meditation School creiem que aquests testimonis són valuosos perquè ens recorden l’essencial: el Reiki no és quelcom que pugui explicar-se del tot. És quelcom que es viu, que se sent, i que, amb el temps, es converteix en un camí d’humilitat, d’amor i de misteri.
Luciano Cáceres ens ha regalat, sense proposar-s’ho, un relat que parla tant d’ell com de tots nosaltres: d’aquesta barreja de dolor i meravella, d’ignorància i gratitud, d’allò inexplicable que ens sosté.
I potser, en aquell “no sé, creure o rebentar” amb què va concloure el seu relat, hi trobem la manera més honesta de parlar del Reiki: una invitació a obrir el cor, encara que la ment no ho entengui.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
