La presència i l’atenció: per què les estem perdent i com recuperar-les

En els darrers anys hem pogut comprovar que, en general, les persones estem experimentant una pèrdua important en la nostra capacitat d’atenció i d’estar presents —el que en alguns àmbits s’anomena «estar en l’aquí i ara».

Aquesta pèrdua de la presència i de l’atenció és un fenomen amb múltiples causes. Està promoguda tant pel gran desenvolupament de la tecnologia com per factors interns i emocionals. Ens allunyem del moment present a causa de la sobreestimulació tecnològica i general, l’estrès, la multitasca, la manca de gestió emocional i la carència de recursos i coneixements per sostenir l’atenció i la presència.

Alguns estudis divulgats en els darrers anys suggereixen que el temps mitjà que les persones romanen concentrades en una sola tasca ha disminuït notablement en les últimes dècades.

Per què és important l’atenció

L’atenció és fonamental perquè funciona com un filtre que selecciona els estímuls rellevants, facilitant una millor adaptació a l’entorn i reduint riscos.

És, a més, la base de l’aprenentatge i de la memòria, ja que sense atenció la informació no es processa ni s’emmagatzema de manera eficaç. Quan l’atenció falla, la consolidació del coneixement i el desenvolupament d’habilitats es tornen molt més difícils.

L’atenció també facilita que completem les tasques amb més rapidesa i precisió. És, per tant, la base del rendiment i de la productivitat. Sense atenció, el rendiment disminueix i els errors es multipliquen.

A un nivell més orgànic, l’atenció és imprescindible per al desenvolupament cognitiu. Habilitats cognitives superiors, com el pensament crític o la resolució de problemes, depenen en gran mesura de la qualitat de la nostra atenció.

Igualment, l’atenció és crucial en la regulació emocional i en l’adaptació social, ja que afavoreix l’autoregulació interna i la connexió amb els altres.

Per què és important la presència

La presència és essencial per a la vida. Tot i que no és tan automàtica com els instints i requereix una certa inversió d’energia, sense presència no és possible construir connexions profundes ni vincles reals.

La qualitat de la nostra intimitat està estretament vinculada a la qualitat de la nostra presència.

Sense presència som més vulnerables als nostres impulsos, emocions i automatismes, cosa que redueix la nostra llibertat interior i limita el nostre creixement personal, professional i, en última instància, espiritual.

La presència és també fonamental en la criança dels infants. En ella descansa la formació d’una autoestima sana, el desenvolupament emocional equilibrat i la construcció d’un vincle segur.

Igualment, la presència reforça els vincles entre adults i és l’element central de l’experiència de sentir-se vist, escoltat i valorat.

Més enllà dels beneficis purament biològics, la presència fomenta qualitats profundament humanes: l’empatia, la regulació emocional, la tolerància, la comprensió profunda de les coses i, en última instància, el desenvolupament d’una espiritualitat serena i madura.

«La ment de monjo»

Que la meditació afavoreix l’atenció i la presència està àmpliament documentat. Tanmateix, moltes persones subestimen els canvis que una pràctica continuada pot produir en el cervell i en el comportament.

Els monjos amb una pràctica de meditació sostinguda durant anys desenvolupen el que de vegades s’anomena «ment de monjo» (monk mind). Aquest estat es caracteritza per una atenció entrenada que permet viure en el moment present sense desconnectar-se de la realitat.

Aquesta manera de viure, cultivada tant en la tradició budista com en la contemplativa cristiana, implica un ritme intern més pausat i una atenció sostinguda en les accions quotidianes.

Alguns estudis de neurociència realitzats amb monjos tibetans han mostrat que els seus cervells presenten una activitat significativament menor en les àrees relacionades amb el patiment fins i tot quan estan exposats al dolor.

Aquest estat de presència no implica aïllament ni desconnexió del món. Més aviat al contrari: permet viure plenament el que està succeint mentre es manté una regulació emocional equilibrada.

La ment no està en blanc. En realitat hi ha una activitat mental rica i ordenada que apropa el cervell a un estat de funcionament òptim. El ritme és conscient i pausat, però molt eficaç. Sorgix una presència continuada que redueix significativament les pors i afavoreix una claredat mental notable.

La manca de presència

A la vida existeixen experiències agradables i desagradables. Hi ha moments de plaer i moments de patiment. Hi ha trobades que ens omplen d’alegria i pèrdues que ens fan mal profundament.

En realitat, la vida és plena de canvis, pèrdues i situacions que no sempre es desenvolupen com esperem. No és necessàriament que fem alguna cosa malament. La vida, en la seva naturalesa finita, és així.

De la nostra capacitat per gestionar amb maduresa tant els moments de plenitud com els moments de dificultat depèn en gran mesura el que col·loquialment anomenem «felicitat», que és, en realitat, una experiència profundament subjectiva.

Per desenvolupar una bona capacitat de gestió emocional és necessària l’experiència. Tanmateix, l’experiència per si sola no garanteix l’aprenentatge. Perquè l’experiència es converteixi en coneixement —i finalment en saviesa— és necessari viure-la sense fugida, amb presència.

I aquí apareix el problema.

Actualment, les eines d’escapament són innombrables. A més, moltes persones han après que escapar dels moments dolorosos és el més adequat.

Frases quotidianes com «agafa’t unes vacances i distreu-te», «mirem una pel·lícula per no pensar en això?» o «pren una cervesa i et sentiràs millor» s’han tornat habituals.

La manca de presència ha arribat a nivells en què moltes persones se senten incapaces de sostenir estats emocionals difícils. Les pèrdues ens desborden, les ruptures ens enfonsen, la incertesa ens roba el son i la frustració ens torna irascibles.

Com a conseqüència, ens tornem dependents de múltiples formes d’escapament: xarxes socials, videojocs, alcohol, menjar ràpid, sucre, drogues, sexe, feina, oci constant, sèries o compres.

I a poc a poc perdem la capacitat d’estar presents fins i tot quan la vida ens ofereix experiències satisfactòries.

Un cop aprens a viure una vida d’escapament, aquesta es converteix en la vida que vius.

La presència i l’espiritualitat

Definir l’espiritualitat no és senzill. Tanmateix, hi ha bastant consens a descriure-la com una recerca interna de sentit, propòsit i connexió amb alguna cosa que transcendeix el purament material.

L’espiritualitat autèntica sol contenir dos elements fonamentals.

D’una banda, una experiència de pertinença a alguna cosa més àmplia que un mateix, amb una naturalesa profundament benevolent. Aquesta experiència tendeix a fomentar l’amabilitat, tant envers un mateix com envers els altres.

D’altra banda, l’espiritualitat promou una pràctica o estil de vida que desenvolupa la presència.

En realitat, és difícil parlar d’espiritualitat genuïna sense un perfeccionament de la presència. Perquè l’espiritualitat, en la seva expressió més madura, és presència.

En la tradició budista, el Nirvana —la comprensió profunda de la realitat i l’alliberament del patiment— es descriu sovint com un estat de presència plena que dissol la ignorància i l’aferrament a idees rígides sobre la realitat.

Tanmateix, avui dia també trobem pràctiques espirituals utilitzades com a formes d’escapament de la vida i dels propis problemes.

Quan l’espiritualitat es converteix en una forma d’evasió, deixa de ser un camí de comprensió.

La presència i l’atenció s’entrenen

Actualment, la rapidesa sembla dominar tots els àmbits de la vida.

En el màrqueting, en les xarxes socials o en l’anomenat periodisme modern, tot ha de captar l’atenció en pocs segons per generar el que s’anomena engagement.

Aquesta lògica de la rapidesa s’estén a molts altres camps de la nostra existència: hem d’aprendre ràpid, millorar ràpid, superar reptes ràpidament i viure experiències cada vegada més intenses.

Tanmateix, hi ha coses que no poden aprendre’s de pressa.

No es pot adquirir una gran cultura en pocs mesos. No es pot assolir la saviesa en pocs anys. No es pot comprendre profundament un tema llegint només resums.

I tampoc es pot aprendre a viure en el moment present sense aprendre, literalment, a viure en el moment present.

La presència és la capacitat de no escapar de la vida. D’habitar-la, assaborir-la, patir-la, gaudir-la i comprendre-la.

És la capacitat de dormir quan dormim, menjar quan mengem, abraçar quan abracem i sentir quan sentim.

Com deia el mestre Zen Linji: «Quan tinguis gana, menja; quan estiguis cansat, dorm».

El problema és que hem après a menjar mentre fem una altra cosa i a dormir sense descansar realment. Hem après a no fer el que fem i a desitjar fer el que no fem.

Per cultivar l’atenció i la presència hem d’avançar en dues direccions.

D’una banda, comprendre intel·lectualment la seva importància. De l’altra, practicar-les.

Durant quant de temps?

Les deu mil hores que els japonesos solen mencionar per dominar una habilitat poden servir com a referència.

L’atenció es practica quan deixem d’escapar: quan no fem scroll contínuament, quan no fugim del silenci, quan no necessitem omplir cada instant.

La presència s’entrena en silenci i en el silenci.

I, un cop comença a desenvolupar-se, es converteix en una de les experiències més serenes i satisfactòries de la vida.

Jordi Ibern
El arte de estar presente