En una frase atribuïda a Nelson Mandela es diu: «A la vida no es perd, es guanya o s’aprèn». Tot i això, aquest tipus de cites solen generar conformitat i certesa quan les coses van bé, però resulten molt més difícils d’acceptar quan es travessa una època de sofriment o es té una profunda sensació de fracàs.
En el món de l’esport, la frase sovint es cita d’una altra manera: «A la vida es perd molt més del que es guanya, i en l’esport, encara més», intentant ensenyar que hi haurà més derrotes que victòries.
Independentment de la condició social, l’edat, les creences o la procedència, totes les persones travessem moments de pèrdua, fracàs o desolació. Alguns són molt reals, com quan un projecte no aconsegueix tirar endavant o quan acaba una relació en la qual havíem dipositat moltes expectatives. Altres només existeixen dins la nostra ment, com quan els somnis que imaginàvem amb claredat s’allunyen sense retorn.
Tots dos generen tristesa i frustració. I molts —sobretot aquells als quals continuem aferrant-nos com si encara poguessin haver estat— generen, a més, un sofriment afegit.
La realitat és que ningú escapa d’aquests moments perquè formen part de la mateixa vida i de la naturalesa humana: pensem, projectem, somiem i escollim camins que, de vegades, arriben a bon port i, altres vegades, no.
Tanmateix, hi ha èpoques en què no només s’ensorra un projecte o una il·lusió, sinó que tot sembla venir-se avall. Tot. Són períodes difícils, incerts i profundament dolorosos. Algunes persones aconsegueixen travessar-los amb una certa actitud estoica; altres es refugien en l’alcohol, les drogues, la feina, les xarxes socials, el sexe o els videojocs. Alguns ho escriuen. Altres ho canten. Altres simplement ploren.
Tampoc no és estrany que els pensaments més foscos acabin ocupant gran part de la ment: desolació, culpa, ressentiment o odi. Moltes persones fins i tot arriben a pensar a desaparèixer o a treure’s la vida.
Aquesta realitat —que solem ignorar mentre tot sembla mantenir-se dret— és viscuda, tard o d’hora, per tots els éssers humans. I gairebé sempre es viu en silenci i soledat.
Quan coneixem la notícia d’un incendi forestal solem reaccionar amb tristesa i impotència. Ens dol veure cremar un bosc.
La pèrdua és real; es pot veure i olorar. El que abans era verd i ple de vida avui és foc i demà serà cendra. Cendres d’un gris desolador que no desperta cap simpatia. Si tinguéssim el poder, probablement mai permetríem que un bosc cremés. I amb aquesta decisió aparentment bondadosa, acabaríem matant-lo.
Els incendis forestals naturals de baixa intensitat —no els incendis descontrolats provocats o agreujats per l’acció humana i el canvi climàtic— compleixen una funció ecològica essencial en la renovació dels ecosistemes. El foc neteja la vegetació acumulada, accelera el reciclatge de nutrients, permet la germinació de determinades llavors i afavoreix la biodiversitat.
El foc que ho arrasa tot permet, en realitat, un nou començament.
La nostra inclinació al conformisme i a la comoditat no és només una feblesa moral; també és profundament humana. Busquem allò conegut perquè redueix la incertesa, la por i el desgast.
Per això moltes persones romanen durant anys en situacions insatisfactòries, relacions esgotades o vides que fa temps que han deixat de sentir seves. Allò conegut ofereix una falsa sensació de seguretat.
Les èpoques en què tot s’ensorra actuen com incendis forestals que arrasen sense demanar permís. I les sentim com foc sobre la pell.
Però potser, precisament, aquest mateix esfondrament està preparant una regeneració profunda.
Per sort, la nostra naturalesa també és resilient.
La resiliència humana és la nostra capacitat d’adaptar-nos, recuperar-nos i créixer davant l’adversitat, els traumes o els grans canvis. Igual que un bosc reneix després d’un incendi, els éssers humans posseïm una extraordinària flexibilitat psicològica i emocional.
Quan tot s’ensorra, rarament som capaços de pensar amb claredat. Les conclusions a què arribem en aquells moments solen estar profundament contaminades pel dolor i la por. Tanmateix, quan la vida torna a estabilitzar-se i mirem enrere, sovint descobrim que en aquells moments d’incertesa hi havia les arrels de moltes de les coses que avui valorem i agraïm.
Sí, tendim a no moure’ns, a aferrar-nos, a quedar-nos allà on som. I això ens condueix, tard o d’hora, al derrumbament, perquè allò vell sempre ha de deixar espai al que és nou.
Però també som profundament resilients. I aquesta capacitat ens permet no només sobreviure, sinó construir una vida més conscient, més autèntica i, potser, més humana.
Quan tot sembla ensorrar-se, la vida pot estar actuant, en realitat, per obrir espai a alguna cosa nova. Destrueix allò obsolet, posa fi al que feia temps que ja havia acabat i deixa espai —molt espai— per a allò que ja està començant a néixer.
Quan tot s’ensorra, alguna cosa comença a construir-se.
I és precisament en aquests moments de dolor i incertesa quan les persones, si decidim no fugir i romandre presents, no només aprenem, sinó que també guanyem en comprensió, empatia, serenitat i profunditat.
Les persones perseguim amb insistència l’estabilitat, la certesa i allò durador, però creixem en la incertesa, en la inestabilitat i en tot allò que inevitablement canvia.
Per sort, la vida alterna constantment tots dos estats. Perquè, encara que el sofriment ens transformi, sofrir continua sent difícil.
I a ningú no li agrada sofrir.
Les persones que millor aconsegueixen travessar els grans canvis i les crisis solen ser aquelles que mantenen estable l’única cosa que realment poden sostenir: elles mateixes.
En la pràctica espiritual —sigui religiosa, com el cristianisme o l’islam, o més filosòfica, com el ioga, el Reiki o el Zen— sempre es posa un èmfasi especial en la pràctica diària. Perquè és la pràctica, molt més que la creença o la inspiració momentània, la que ofereix estabilitat quan tot sembla ensorrar-se.
En una ocasió, parlant amb uns alumnes de meditació i Reiki sobre la importància de la motivació per sostenir la pràctica diària, un monjo zen amic meu, que havia assistit a la classe per acompanyar-me, em va dir una cosa que mai no he oblidat.
Quan tots els alumnes ja havien marxat, es va acostar i em va dir:
—Poses molt d’èmfasi en la motivació, i està bé, però té un perill: canvia constantment. A vegades hi és i a vegades no.
Li vaig preguntar aleshores com es pot mantenir una pràctica durant tota una vida.
—Rutina. Hàbit —va respondre simplement.
El vaig convidar a continuar.
—Jordi —em va dir amb una mirada plena de compassió— jo no m’aixeco cada dia a les cinc del matí perquè em senti motivat per meditar i entrar en comunió amb allò diví. M’aixeco a les cinc perquè aquesta és l’hora a la qual m’aixeco per meditar. Res més. És el que he fet durant els darrers trenta anys i el que continuaré fent. No ho qüestiono. Si depengués de la motivació, molts dies dubtaria, i molts altres no practicaria.
Les pràctiques diàries —resar, meditar, fer-se un autotratament de Reiki, caminar per la natura o simplement prendre un te en silenci en despertar— poden semblar petites i insignificants, però sostenen la nostra vida igual que les bigues sostenen una teulada.
Com més consistència hi hagi en els hàbits saludables per a la ment, el cos i l’esperit, menys devastador serà el moment en què tot s’ensorri. Perquè les rutines les escollim nosaltres; els canvis necessaris de la vida, no.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
