La Irene és alumna de la formació del Maestratge de Reiki a Kisetsu. A la primavera de 2025, va viatjar amb nosaltres al Japó per aprofundir en la pràctica i en la dimensió espiritual del Reiki a les seves arrels. En una de les pràctiques del grup, va sorgir una conversa espontània i molt viva sobre el significat del caràcter «Rei» (靈), amb aportacions valuoses de companys d’origen xinès i japonès.
Dies després, la Irene va voler escriure el que havia viscut i sentit. Aquesta és la seva mirada.
Reflexions sobre el significat del Reiki
Durant el Maestratge de Reiki al Japó, es va obrir un moment de conversa profunda i espontània al voltant del significat del caràcter «Rei» (靈), un dels elements centrals del Reiki. La Yuyan, una participant d’origen xinès, va compartir una connexió molt viva amb el sentit original d’aquest ideograma.
Explicava que, en xinès clàssic, els caràcters relacionats amb «Rei» (靈) inclouen símbols com la pluja, la boca humana, portes i camps, combinats en una sola grafia. Aquest símbol representa persones reunides per treballar o pregar, i en temps antics, qui encapçalava aquests rituals eren figures considerades místiques: xamans, mèdiums o «psíquics». Aquest tipus de figura existia no només a la Xina, sinó també al Japó i al Vietnam, amb caràcters similars.
A partir d’aquesta comprensió, la Yuyan va compartir una reflexió inspirada en el pensament taoista: el cel, la terra, les plantes, els humans… tot forma una sola cosa. Aquesta unitat no és una idea abstracta, sinó una experiència viva. I aleshores va dir: «El Rei no és una cosa externa, separada. És dins de nosaltres. Quan estem connectades, podem sentir-ho tot: l’aigua, l’aire, la terra, el treball de les persones… fins i tot en una tassa de te.»
Aquestes paraules van obrir un diàleg espontani i profund amb en Jordi, el mestre de Reiki, i amb en Masaki, un participant japonès. Junts van reflexionar a partir de la cerimònia del te:
«Quan tens una tassa de te, el te és a fora. Però en quin moment el te es converteix en tu? Quan el poses a la boca? Quan arriba a l’estómac? Quan el digereixes? O potser ja formava part de tu abans de beure’l?»
La resposta no era una. El que es va voler expressar era que no hi ha realment una separació entre el que som i allò que ens envolta.
En paraules entrellaçades d’en Masaki i Jordi:
«Som el te, som la terra, som l’aire. No hi ha un déu allà dalt. Nosaltres som déu. Aquest llapis és déu. Tot està ple de ki, de força vital. Tot està interconnectat. El que passa és que, per entendre el món, hem après a dividir-lo en parts. Però la realitat, en el fons, continua sent una.»
Irene Pelegrí