Reiju: el que sabem i el que no sabem

Reiju, la Iniciación del Reiki
13 d'octubre de 2026

Hi ha paraules dins del Reiki que utilitzem tan sovint que, amb el temps, deixem de preguntar-nos què signifiquen realment.

Reiju és una d’elles.

El traduïm com a iniciació, sintonització, benedicció o transmissió espiritual. Parlem de rebre un Reiju, de donar-lo, dels seus efectes o d’allò que succeeix durant el procés. I, tanmateix, quan intentem acostar-nos amb rigor als seus orígens, descobrim una cosa força interessant: sabem algunes coses, en suposem d’altres i n’hi ha moltes que, senzillament, desconeixem.

Crec que reconèixer-ho no debilita el Reiki.

Al contrari. Ens permet acostar-nos a la seva història amb respecte i sense necessitat d’omplir els seus buits amb certeses que potser no van existir mai.

Què significa Reiju?

La paraula japonesa Reiju s’escriu 霊授.

Rei (霊) pot referir-se a l’esperit, a allò espiritual o a allò que transcendeix el que és purament material. Ju (授) significa donar, atorgar o transmetre i també apareix en paraules relacionades amb ensenyar o rebre un ensenyament.

Per això trobem traduccions com «benedicció espiritual», «do espiritual» o «transmissió espiritual». Cap no és perfecta. Però hi ha una idea especialment bonica en la mateixa paraula: alguna cosa es transmet o es lliura.

Dins del Reiki, Reiju designa una pràctica que un mestre fa a un alumne i que està vinculada tradicionalment a l’ensenyament i al desenvolupament de la seva pràctica.

El que resulta molt més difícil és afirmar com era exactament el Reiju de Mikao Usui.

El que sabem d’Usui

Mikao Usui va desenvolupar el seu mètode al Japó durant els darrers anys de la seva vida. La inscripció del seu monument commemoratiu, redactada el 1927, relata la seva experiència al mont Kurama i l’obertura d’un centre d’ensenyament i tractament a Tòquio l’abril de 1922.

Les línies de transmissió que ens han arribat descriuen diferents graus d’aprenentatge —Shoden, Okuden i nivells relacionats amb l’ensenyament— i situen el Reiju dins d’aquest procés.

També hi ha fonts posteriors que indiquen una cosa especialment interessant: el Reiju es podia rebre repetidament.

Això estableix una diferència important respecte d’una concepció que més endavant es va fer habitual a Occident.

En molts sistemes occidentals vam aprendre que la iniciació era, fonamentalment, una porta que es travessava una vegada: rebíem les iniciacions corresponents al primer nivell, després les del segon i, finalment, la iniciació de mestratge.

En la tradició japonesa que ens ha arribat, sembla que el Reiju també tenia una altra funció: acompanyar el practicant en el seu desenvolupament.

No es tractava necessàriament només d’un «ara ja estàs iniciat».

Podia formar part de la pràctica.

Coneixem el Reiju original d’Usui?

No amb absoluta certesa.

I aquest punt em sembla fonamental.

No coneixem cap document públic d’Usui que descrigui pas a pas un únic ritual i estableixi: «aquest és el Reiju i s’ha de fer sempre d’aquesta manera».

Les reconstruccions actuals procedeixen de diferents línies de transmissió, testimonis posteriors, investigacions fetes al Japó i ensenyaments conservats per diverses escoles.

Algunes fonts vinculades a la investigació contemporània del Reiki sostenen fins i tot que Usui va utilitzar diferents formes de Reiju al llarg dels anys.

Per tant, quan trobem expressions com «el Reiju original d’Usui», convé mantenir una certa prudència.

Pot tractar-se d’una pràctica transmesa per una línia japonesa antiga i històricament molt propera a Usui. Això té un valor enorme.

Però afirmar que podem reproduir exactament cada moviment que Mikao Usui va fer fa més de cent anys és una altra cosa.

Probablement sabem menys del que algunes escoles asseguren.

I no passa res.

Usui utilitzava símbols en el Reiju?

Aquesta és una altra qüestió especialment interessant.

Els símbols formen part de les línies de Reiki que ens han arribat, però reconstruir quan s’hi van incorporar i com s’utilitzaven en cada etapa no resulta senzill.

Algunes reconstruccions històriques atribueixen a Usui l’ús dels tres símbols que posteriorment associem principalment amb Okuden. L’origen i la incorporació del símbol de Mestre, tal com el coneixem en bona part del Reiki occidental, també requereixen prudència: no disposem d’una documentació completa que permeti tancar la qüestió.

Encara més important: no podem afirmar que tots els Reiju que Usui feia requerissin símbols.

Això trenca una associació força estesa:

Reiju = símbols = iniciació.

No necessàriament.

Pot haver-hi Reiju sense símbols.

I pot haver-hi un ritual d’iniciació en què els símbols tinguin un paper fonamental.

Dependrà de la línia de Reiki que estiguem observant.

Hayashi i la transformació del Reiki

Després d’Usui apareix una figura fonamental: Chujiro Hayashi.

Hayashi havia estat oficial de la Marina japonesa i va ser un dels mestres formats per Usui. Posteriorment va crear la seva pròpia organització i va desenvolupar una forma de Reiki més sistematitzada.

Amb Hayashi trobem canvis importants en la manera d’ensenyar i tractar.

Va organitzar posicions de les mans, va treballar àmpliament amb tractaments clínics i també va modificar aspectes de la transmissió.

La reconstrucció històrica publicada per William Lee Rand, basada, entre altres fonts, en els ensenyaments de Hiroshi Doi, descriu una forma de Reiju vinculada a Hayashi i la seva repetició durant la formació.

Aquest detall ens torna a mostrar una cosa important:

El Reiju no era necessàriament un esdeveniment únic.

Es podia repetir.

Podia acompanyar l’aprenentatge.

Podia aprofundir una pràctica que ja havia començat.

De Hayashi a Hawayo Takata

I aleshores arribem a Hawayo Takata.

La seva importància en la història del Reiki és enorme. Sense ella, és molt possible que el Reiki no s’hagués estès per Occident de la manera que ho va fer.

Takata va aprendre amb Hayashi al Japó durant els anys trenta i, més endavant, va portar el Reiki a Hawaii i als Estats Units.

Però no es va limitar a reproduir exactament allò que havia après.

Va adaptar l’ensenyament.

Va simplificar determinades pràctiques, en va deixar d’altres de banda i va desenvolupar una manera d’ensenyar adequada al context cultural en què treballava.

I aquí es comença a consolidar la concepció occidental de la iniciació o attunement.

En l’ensenyament de Takata, les iniciacions estaven vinculades als diferents nivells de Reiki. Els alumnes rebien les corresponents a cada grau i, en la formació de mestres, una altra transmissió.

Els símbols van adquirir, a més, un paper molt important dins d’aquests rituals.

La transmissió continuava existint, però la seva forma havia canviat.

Reiju i attunement no són exactament el mateix

Per comoditat, sovint utilitzem les paraules Reiju, iniciació i attunement com a sinònims.

Històricament, seria més prudent no fer-ho del tot.

Estan relacionades.

Totes fan referència a una transmissió entre mestre i alumne dins de l’aprenentatge del Reiki.

Però el ritual occidental d’iniciació que coneixem avui no ha de ser necessàriament idèntic al Reiju que es practicava durant les primeres dècades del Reiki japonès.

Entre l’un i l’altre hi ha Hayashi, Takata i, més endavant, diverses generacions de mestres que van continuar desenvolupant diferents sistemes.

Això explica per què actualment podem trobar Reiju que duren tres minuts i d’altres que en duren vint.

Amb símbols i sense.

Fets drets o asseguts.

Amb respiracions determinades, visualitzacions, mudres o moviments que no apareixen en altres escoles.

Fins i tot dins del Japó hi ha diferents línies.

Potser la pregunta no hauria de ser sempre:

«Quin és l’autèntic?».

Potser seria més interessant preguntar:

«D’on procedeix aquest Reiju?»

Què passa durant un Reiju?

Aquí entrem en un altre territori.

La tradició del Reiki ofereix diferents explicacions.

Es parla d’obrir el canal, despertar la capacitat de transmetre Reiki, elevar la vibració, netejar bloquejos, reconnectar amb el Reiki o establir una connexió que romandrà per sempre.

Aquestes expressions formen part del llenguatge de moltes escoles.

Però hem de distingir entre el llenguatge intern d’una tradició i allò que podem demostrar objectivament.

No disposem d’una explicació científica demostrada del mecanisme de transmissió energètica que les escoles atribueixen al Reiju.

No podem mesurar un «canal de Reiki» abans i després d’una iniciació. Tampoc no disposem d’una prova que permeti determinar que una persona està iniciada i una altra no.

Podem parlar des de la nostra experiència.

I l’experiència, després de tantes dècades de pràctica del Reiki en diferents cultures, és àmplia.

Hi ha persones que durant un Reiju senten moltíssim.

Calor, fred, moviment, imatges, emocions, una tranquil·litat profunda o una sensació difícil de descriure.

D’altres amb prou feines senten res.

Això tampoc no demostra que el primer Reiju hagi estat millor que el segon.

Sentir més no significa rebre més.

Crec que és especialment important recordar-ho als alumnes.

Un Reiju pot durar dos mesos?

Una escola ho pot establir.

Pot crear, per exemple, un Reiju introductori, senzill i breu, que permeti a algú acostar-se al Reiki durant unes setmanes abans de decidir si vol aprendre el mètode.

Em sembla una proposta pedagògica perfectament legítima.

El que hauríem de diferenciar és la proposta de l’afirmació històrica o universal.

Dir:

«A la nostra escola utilitzem aquest Reiju com a introducció durant dos mesos»

és diferent de dir:

«Aquest Reiju dura dos mesos».

No coneixem cap mecanisme que permeti mesurar quan comença o acaba objectivament l’efecte d’un Reiju.

De la mateixa manera, hem de ser prudents quan sentim que una iniciació obre un determinat percentatge del canal, que una iniciació és més potent que una altra o que, al cap d’un cert nombre de dies, el seu efecte desapareix.

Podem respectar aquests ensenyaments dins dels seus respectius sistemes sense convertir-los automàticament en propietats universals del Reiki.

Aleshores, tot Reiju introdueix en un llinatge?

Aquí també hi introduiria un petit matís.

Quan un mestre de Reiki fa un Reiju que ha rebut del seu mestre, evidentment hi ha una transmissió.

Hi ha una cadena humana.

El meu mestre va aprendre d’un altre mestre, que va aprendre d’un altre, i així podem remuntar-nos per diferents camins fins a Hayashi o Usui.

Això és el llinatge.

Però probablement seria excessiu afirmar que coneixem un mecanisme objectiu mitjançant el qual cada Reiju «connecta energèticament» una persona amb aquest llinatge.

Ho podem comprendre d’una manera molt més senzilla.

El llinatge és la memòria d’allò que hem rebut.

Ens recorda que el Reiki no va començar amb nosaltres.

No som propietaris del mètode.

No vam inventar els símbols, les tècniques, el Reiju ni els cinc principis.

Els vam rebre.

Els practiquem.

Potser modifiquem algunes coses.

I algun dia els transmetem.

Per a mi, aquí rau bona part de la importància del llinatge.

No a atorgar-nos autoritat, sinó precisament a recordar-nos una certa humilitat.

Què fa, doncs, un Reiju?

Aquesta és la pregunta per a la qual probablement mai no tindrem una resposta definitiva.

Des de dins de la pràctica podem parlar de connexió, obertura o transmissió de Reiki.

Des de fora podem descriure un ritual que es fa entre mestre i alumne.

Des de l’experiència podem parlar d’allò que sentim.

Des de la història podem seguir diferents línies de transmissió.

Cap d’aquestes mirades no necessita anul·lar les altres.

El que potser hauríem d’evitar és convertir les nostres interpretacions en certeses.

Després de més de cent anys, el Reiju ha adoptat moltes formes.

Algunes probablement s’assemblen força a les que Usui va conèixer.

D’altres han canviat profundament.

I, tanmateix, en totes elles hi roman una imatge que personalment trobo bonica: un mestre davant d’un alumne, transmetent alguna cosa que ell també va rebre un dia.

Durant uns minuts no importa gaire qui en sap més.

L’un ofereix.

L’altre rep.

Després l’alumne s’aixeca i continua practicant.

Potser algun dia serà ell qui ocuparà l’altre lloc.

I així, generació rere generació, una pràctica que va començar fa més de cent anys al Japó continua viva.

No necessitem saber exactament què passa durant un Reiju per tractar-lo amb respecte.

Tampoc no necessitem convertir el misteri en una explicació.

De vegades, reconèixer honestament allò que no sabem també és una manera de respectar una tradició.

Per continuar llegint

Si vols situar el Reiju dins de l’aprenentatge, pots llegir sobre els nivells de Reiki: Shoden, Okuden i Shinpiden i com és un curs de Reiki.

Fonts i lectures

Aquestes fonts recullen testimonis, investigacions i interpretacions de diferents escoles. No constitueixen un registre complet del ritual que Usui practicava.

Jordi Ibern

Tornar a la senzillesa
Si et ve de gust continuar llegint sobre Reiki, meditació i presència, pots rebre les meves cartes per correu electrònic.
Subscriu-t’hi aquí

Altres articles