Quan vaig descobrir el Reiki, ho vaig fer en un context molt diferent de l’actual. A principis d’aquest segle, el Reiki encara era poc conegut a Occident i, en alguns entorns, gairebé discret.
Vaig realitzar el curs de Nivell 1 —Shoden, l’inici dels ensenyaments— i des d’aleshores no he deixat mai de practicar-lo.
Curiosament, no va ser el curs el que em va convèncer, sinó l’experiència de rebre la meva primera sessió i, sobretot, el primer Reiju: un breu ritual d’iniciació que em va produir una sensació de claredat i benestar que mai abans havia experimentat.
La meva primera impressió de l’entorn, però, va ser estranya.
Les persones vestien de blanc. Es saludaven amb abraçades llargues. Parlaven insistentment d’amor, bondat i perdó. Jo no encaixava en res d’això. Em vaig sentir fora de lloc.
I, tanmateix, alguna cosa molt real estava passant.
A mesura que avançaven les sessions, em vaig sentir —per primera vegada— a casa. Amb una serenor desconeguda i la sensació d’estar descobrint alguna cosa autèntica.
Amb els anys vaig comprendre que allò autèntic no era l’ambient. Era l’estat interior que el Reiki despertava.
Durant molt de temps, la imatge pública del Reiki ha estat fortament associada a una estètica i un relat esotèrics que, més que apropar les persones, sovint les ha allunyat.
Pàgines que prometen:
Reiki per atreure abundància.
Reiki per sanar el karma.
Reiki per activar l’energia en tres minuts.
Missatges que, sense mala intenció, han situat el Reiki en un lloc que no li correspon.
Perquè el Reiki no va néixer per això.
El nom original de l’escola fundada per Mikao Usui a principis del segle XX és Usui Reiki Ryōhō Gakkai.
Usui no era un monjo, sinó un laic profundament influït per l’espiritualitat japonesa i la tradició budista Tendai.
El Reiki va néixer com un camí de desenvolupament interior, no com una tècnica per resoldre problemes ràpidament.
Un camí basat en el silenci, la pràctica diària, l’autoobservació i una relació harmònica amb la vida tal com és.
No promet resultats immediats. No exigeix creure en res. No necessita ornaments.
En el seu nucli, és una pràctica de presència.
En la comprensió oriental de la salut i la vida, el concepte clau és l’equilibri.
El desequilibri constant —emocional, mental, vital— és el que genera patiment.
El Reiki, practicat amb constància, retorna la persona a un estat d’atenció, calma i claredat que permet recuperar aquest equilibri.
No perquè “curi”, sinó perquè ens ensenya a estar.
I quan una persona està veritablement present, moltes coses comencen a reordenar-se de manera natural.
Després de molts anys de pràctica diària, meditació en silenci i ensenyament, ho puc afirmar amb claredat:
El Reiki retorna allò que, massa sovint, perdem: la presència.
Ajuda a reconèixer les distraccions.
Ens reconnecta amb el silenci.
Ens retorna la capacitat d’afrontar la vida sense escapar-ne.
No és esoterisme. És pràctica.
Una pràctica senzilla, profunda i radicalment humana.
Ensenyo Reiki perquè és una de les formes més directes i accessibles que he conegut per aprendre a estar present.
L’he ensenyat a persones de totes les creences, professions i cultures.
No exclou ningú, perquè no exigeix res més que pràctica.
Avui l’ensenyo en grups reduïts, individualment, en línia i també en equips i organitzacions, perquè la presència no és només un benefici personal: és una qualitat profundament percebuda pels altres.
I perquè, en un món que constantment ens empeny a sortir de nosaltres mateixos, el Reiki continua sent un camí silenciós de retorn.
Un retorn a la vida tal com és.
Vols aprendre presència amb mi?
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
