13 d'octubre de 2026
Reiki
Reiju: el que sabem i el que no sabem
Què significa Reiju, com ha evolucionat la seva transmissió i què podem afirmar —o no— sobre la seva història, els seus efectes i el llinatge en Reiki.
La Marta practica ioga des de fa cinc anys. Al principi era molt constant. Després, una mica menys.
Quan va decidir embarcar-se en un retir de ioga a milers de quilòmetres de distància, tot va canviar.
Practicar ioga davant de platges paradisíaques, al costat d’elefants i entre arrossars va relegar el ioga a un segon pla. L’experiència extraordinària es va convertir en el centre.
Quan el ioga va deixar de ser el protagonista, també ho va fer la promesa del ioga: l’equilibri, la pau interior i una vida serena.
La Marta busca, incansablement, pràctiques especials. A la muntanya, al parc, a la sortida del sol. I retirs; passa hores a Internet buscant el pròxim retir únic. La seva pràctica matinal a casa s’ha tornat insípida, insuficient. Ja no és el ioga allò que importa, sinó l’experiència.
En Joan és incapaç de passar un cap de setmana tranquil a casa amb la seva parella. Des de dilluns comença a buscar les activitats del cap de setmana següent. Una o dues per al dissabte i una o dues per al diumenge. La sola idea de quedar-se a casa, conversar, descansar o passejar li provoca ansietat. La possibilitat de l’avorriment li resulta insuportable.
Ha participat en un maridatge de formatges en una masia, un tast de vins a les fosques, una passejada a cavall a la sortida del sol, un vermut en un veler, ha visitat diverses fires i ha assistit a diferents concerts. Tot això en només unes setmanes.
Confon omplir la vida d’activitats amb viure-la.
La seva parella, però, sent que s’estan allunyant. Allò que al principi resultava divertit ha començat a erosionar la intimitat. L’experiència s’ha tornat més important que la companyia. I sempre en demana una més.
Hem après a valorar allò extraordinari per damunt d’allò ordinari.
Ens han ensenyat a esperar grans moments. Grans viatges. Grans amors. Grans èxits. Grans transformacions. Esperem l’experiència que canviarà la nostra vida, la revelació que farà encaixar totes les peces o l’esdeveniment que, finalment, ens farà sentir complets.
Mentrestant, la vida continua succeint.
Succeeix mentre preparem una tassa de te. Mentre caminem cap a la feina. Mentre escoltem la pluja colpejant suaument una finestra. Mentre observem la nostra filla dibuixar en silenci. Mentre pleguem la roba, reguem una planta o esperem el nostre torn en una cafeteria.
Però no la veiem.
La major part de la nostra existència no transcorre en esdeveniments extraordinaris. Transcorre en moments aparentment insignificants. I, tanmateix, són precisament aquests moments els que constitueixen la nostra vida.
Considerem que allò senzill no té valor perquè és ordinari i sempre està disponible. Hem deixat de veure la profunditat extraordinària que habita en les coses senzilles.
Quan observem la natura descobrim alguna cosa reveladora. Els arbres no viuen esperant una experiència culminant. Les estacions se succeeixen sense pressa. La pluja cau. Les fulles neixen i cauen. L’alba torna cada matí sense necessitat de reinventar-se.
La vida sembla sentir-se perfectament còmoda sent allò que és.
Només els éssers humans semblen entestats a convertir cada instant en una cosa diferent del que és. Busquem constantment el següent destí, el següent projecte, la següent emoció, la següent versió de nosaltres mateixos.
I quan finalment aconseguim allò que desitjàvem, la satisfacció acostuma a durar poc. Aviat apareix una nova meta, una nova promesa de plenitud en algun lloc del futur.
És una cursa esgotadora.
No perquè els somnis siguin dolents. Els somnis són bells. Ens inspiren, ens orienten i donen forma als nostres passos. El que resulta esgotador és viure creient que la vida autèntica començarà quan passi alguna cosa extraordinària.
Perquè aleshores deixem d’habitar l’únic lloc on la vida està succeint realment: aquest moment.
La necessitat constant de trobar alguna cosa més —més gran, més bonica, més especial, més cridanera, més exclusiva— s’ha convertit en un patró habitual en la vida de moltes persones.
Invertim temps, esforç, creativitat i diners a trobar-ho. A trobar allò que finalment ens farà sentir especials.
Però no importa com d’extraordinari arribi a ser allò que trobem. La satisfacció serà breu. Aviat necessitarem alguna cosa nova.
La recerca obsessiva d’experiències extraordinàries funciona de manera molt semblant a una addicció: com més n’obtenim, més en necessitem.
Al final ja no busquem pel plaer de l’experiència mateixa, sinó per la por a la seva absència. I amb aquesta absència apareixen l’avorriment, el buit o l’ansietat.
«Allò extraordinari —sigui quina sigui la seva forma— és, en realitat, una cosa ordinària a la qual no estem acostumats i que vivim amb intensitat.»
Res més.
La recerca constant d’experiències excepcionals revela una disminució alarmant de la nostra capacitat per apreciar la senzillesa. Però també posa de manifest una creença més profunda i dolorosa: que nosaltres —i la nostra vida— no som suficients.
Potser una part important de la maduresa consisteix a reconciliar-nos amb la senzillesa de l’existència. Acceptar que la majoria dels nostres dies s’assemblaran els uns als altres. Que hi haurà esmorzars, passejades, converses, feina, descans i silencis.
I comprendre que això no és una tragèdia. És la vida.
Potser hem confós intensitat amb profunditat.
La intensitat és breu. Apareix i desapareix. La profunditat, en canvi, es pot trobar en qualsevol instant. No depèn del que succeeix, sinó de la manera com ho vivim.
T’has preguntat mai on succeeix realment la teva vida?
No en els viatges. No en els sopars especials. No en els concerts.
Per meravelloses que siguin aquestes experiències, ocupen només una petita part del nostre temps.
La resta succeeix en allò quotidià. I, encara més important, succeeix al costat de les persones que tenim al nostre voltant.
Quan una persona estimada ens deixa, comprenem ràpidament com de buides poden resultar les experiències extraordinàries sense la seva presència. Allò que un dia ens semblava emocionant esdevé secundari davant el record de la persona amb qui ho vam compartir.
La vida no és la suma de moments extraordinaris. És l’acumulació de moments ordinaris.
I aquests moments es poden viure amb presència, gratitud i alegria, o es poden rebutjar amb indiferència.
D’aquesta decisió depèn una cosa profundament paradoxal:
«Si vivim els moments ordinaris amb presència, gratitud i alegria, la nostra vida esdevé extraordinària.»
La recerca constant d’experiències extraordinàries amaga una veritat alliberadora: desitgem viure plenament, però no sabem com fer-ho.
Per això busquem i busquem i busquem. Sense adonar-nos que no hem perdut res. Que la bellesa de la vida sempre ha estat a l’abast de la nostra mà.
No es tracta d’afegir res. No es tracta de fabricar experiències especials. Es tracta de tornar a mirar. De tornar a escoltar. I de tornar a sentir.
Despertar-se al matí amb el cant dels ocells.
Escoltar el so de la pluja.
Esmorzar sense pressa.
Conversar tranquil·lament asseguts en un banc del parc.
Comprar al mercat sense pressa.
Llegir a l’ombra d’una alzina.
Passejar a la sortida del sol.
Jugar a cartes amb els amics.
Regar les plantes de casa al matí.
Cuinar una truita de patates.
Escriure una carta a mà.
Tocar el piano sense que ningú escolti.
Asseure’s quan les cames estan cansades.
Beure un got d’aigua fresca una tarda d’estiu.
Observar els núvols blancs canviar de forma.
Beure un bon te japonès en una tassa feta a mà.
Observar una fulla caure lentament.
Contemplar els raigs de sol entrant per la finestra.
Escoltar les campanes d’un poble petit.
Percebre el silenci que queda després.
Compartir un àpat amb amics.
Mirar fotografies antigues.
Caminar descalç.
Fer el llit amb calma.
Fer una migdiada una tarda tranquil·la.
Abraçar una persona estimada.
Observar la lluna en una nit serena.
Contemplar el vapor que s’enlaira del te.
Dir bon dia mirant als ulls.
Fer un petó de bona nit.
Potser la vida mai no va estar amagada dins de les experiències extraordinàries. Potser sempre va ser aquí. En allò senzill. Esperant pacientment que aprenguéssim a veure-la.
Vols recuperar la teva presència? Escriu-me.
Què significa Reiju, com ha evolucionat la seva transmissió i què podem afirmar —o no— sobre la seva història, els seus efectes i el llinatge en Reiki.
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.