Quan l’any 2011 vaig conèixer Bao Tang (Germà Tresor), vam sentir una connexió immediata. Havia viatjat a Plum Village, a França, per participar en un retir de diverses setmanes i rebre els ensenyaments i la pràctica del mestre zen Thich Nhat Hanh. Bé, almenys aquesta és l’explicació que sempre he donat. En realitat, vaig anar a Plum Village per curar el meu cor. M’estava recuperant d’una pèrdua important.
Durant els dies que vam compartir en comunitat, vaig tenir moltes converses amb el Germà Tresor. Recordo amb un afecte especial una d’elles, en què vam parlar sobre què significa tenir una vida espiritual i com n’és de difícil mantenir-la en el món modern. El Germà Tresor —un nom molt encertat, per cert— em va obrir els ulls a la vida monàstica. Com molts, segurament, també jo tenia idees preconcebudes, estereotips i creences sobre què implica ser monjo. No va trigar gaire a explicar-me que la vida al cor del monestir és més complexa del que sembla.
Tanmateix, hi ha una cosa que sí que és present en la vida monàstica i que gairebé sempre manca en la vida quotidiana: un entorn que afavoreix la contemplació, el silenci, els valors i la disciplina.
Ah! La disciplina… La majoria escoltem aquesta paraula i ja tremolem.
El Germà Tresor em va dir: «Saps? El repte més gran per a mi va ser fer-me monjo, perquè sabia a què renunciava». Després va afegir, probablement en veure la meva cara plena de preguntes i ganes de comprendre: «Decidir fer-se monjo és una decisió molt important. No només contemples la vida que tindràs —una vida espiritual profunda, dedicada a la contemplació i a treballar per millorar el món i alleujar el patiment—, sinó que també observes la vida a la qual renuncies. Aquest és el gran repte».
Mai no ho havia pensat d’aquesta manera. Per ser monjo, no només renuncies a tenir fills o parella, renuncies a gairebé tot allò a què la majoria de persones estem acostumades: la llibertat de veure una pel·lícula quan et ve de gust, de fer una escapada un cap de setmana, de sortir a ballar un dissabte a la nit o de prendre una cervesa amb els amics un dijous a la tarda.
Tanmateix, el Germà Tresor va afegir una cosa que, des de llavors, he repetit moltes vegades a alumnes d’arreu del món: «El meu gran repte va ser decidir fer-me monjo. Però, a partir d’aquí, mantenir la disciplina espiritual va ser molt més fàcil, perquè el meu entorn n’està fet. Per aquells que voleu viure una vida espiritual sense ser monjos, el repte és molt més gran, perquè heu de sostenir una disciplina en un entorn que no la promou, no la facilita ni l’abriga. Tanmateix, és en el vostre món on la disciplina espiritual és més necessària, perquè és en l’anomenat “món real” on habita el gran patiment».
Des d’aquella conversa profunda amb Bao Tang, aquell estiu del 2011 mentre preníem te amb calma, el meu gran repte, tant personalment com en la meva tasca com a professor, ha estat transmetre als altres la importància —i la necessitat— d’una pràctica regular.
Si es perd la pràctica, la vida t’arrossega amb una facilitat esgarrifosa. Per sort, sempre hi ha persones com el Germà Tresor i llocs com Plum Village que ajuden a recuperar la pràctica i a reforçar la disciplina.
Si preguntéssim a esportistes d’elit com Rafa Nadal, Djokovic, Michael Jordan, Nadia Comaneci, Pau Gasol, Leo Messi o Michael Phelps quin és el secret del seu èxit, tots, sense cap mena de dubte, esmentarien la disciplina. I si féssim la mateixa pregunta a grans músics o a figures destacades del món de les finances com Warren Buffett, Benjamin Graham, Jim Simons, Jesse Livermore, George Soros o Peter Lynch, la resposta no seria gaire diferent.
Al final, no estic descobrint res de nou quan parlo de disciplina. En el fons, tots sabem que és la clau per tenir èxit en qualsevol projecte, sigui aquest purament material o profundament espiritual.
El problema és ben visible. No costa gaire de veure. En un món que s’accelera i que, per sobre de tot, ha construït una xarxa gegantina de distraccions, consum i superficialitat, mantenir una disciplina espiritual —com practicar ioga, Reiki o meditació diàriament— s’ha convertit, per a molts, en una odissea.
Per què? Perquè l’energia de la societat és més forta que la de l’individu. El corrent col·lectiu supera el personal. Per això caiem una vegada i una altra, deixant-nos una sensació desoladora de culpa i de fracàs.
Però, realment fracassem? No.
El corrent de la societat pot ser més fort que el de l’individu, però és immensament més feble que el de la vida mateixa.
I és l’energia de la vida la que, amb delicadesa, et xiuxiueja cada cop que has caigut:
«Aixeca’t. Avui pots tornar a començar»
Aprendre Reiki al Japó permet situar la pràctica en un context cultural més ampli. Què cal tenir en compte en triar una formació i com plantegem el nostre viatge de mestratge a Kisetsu.
Una guia clara per començar a meditar des de zero: postura, respiració, durada, meditació guiada i com crear una pràctica constant.
Què s’aprèn en els tres nivells de Reiki, des de Shoden i l’autotractament fins a Okuden, els símbols i el mestratge Shinpiden.
