Tornant al Japó d’Edo: la ciutat d’Ōzu, Shikoku

El Japó d’Edo, també conegut com el període Tokugawa —pel llinatge que va governar el país durant aquell llarg interval—, és una era en la història nipona que s’estén des de l’any 1603 fins al 1868, quan el Japó es va veure forçat a obrir-se al món i, com a conseqüència, a modernitzar-se. El shogunat Tokugawa tenia la seva seu a la ciutat d’Edo (l’actual Tòquio), d’aquí el nom amb què coneixem aquest període.

L’Era d’Edo, un renaixement espiritual

Durant aquests segles, el Japó va viure una pau relativa, extensa i sorprenent, especialment si tenim en compte que venia de més de cent anys de guerres civils, una de les etapes més bèl·liques, cruels i devastadores del Japó samurai.

L’era d’Edo va ser un temps de prosperitat, de floriment cultural, espiritual i artístic. Va ser aleshores quan molts samurais, no sense conflictes interns, van girar la seva mirada des de la lluita encarnissada cap al camí del Zen. El shogunat Tokugawa va aconseguir estabilitzar el país a canvi de tancar gairebé completament les fronteres amb l’exterior. En aquest context —que molts amants del Japó segurament enyoren—, es va forjar la imatge que les pel·lícules, els relats i les novel·les ens han llegat: una terra de valors, d’art, de lleialtat, d’honor, de contemplació i de profunda reverència per la natura.

Seria ingenu pensar que durant aquests segles tot va ser fàcil, pacífic i lluminós. No. La comoditat, la salut i la seguretat a les quals estem acostumats aquells que vam néixer a finals del segle XX i principis del XXI en el que anomenem primer món, desdibuixen la nostra perspectiva. Durant aquells anys també hi va haver malalties, dificultats, injustícies i desastres naturals freqüents, com encara passa avui al Japó. Tanmateix —i sense oblidar la duresa del seu temps—, parlem d’un període daurat en la història japonesa. Anys de floriment interior.

El Japó que enyorem

Quan viatgem al Japó, aquells que l’admirem profundament, portem al cor el desig de trobar aquell Japó essencial. Però aquest Japó s’allunya, mica en mica. El món modern accelera, i en aquesta velocitat deixa enrere —sense ni tan sols plorar-lo— un passat que no sempre fou pitjor.

Com potser saps, el Shin Shin Kaizen Usui Reiki Ryōhō —conegut col·loquialment com a Reiki— va néixer al Japó durant l’era Meiji, just després del període Edo. L’era Meiji mereix igualment un profund respecte, ja que en poques dècades va portar el Japó d’un sistema feudal a una modernització gairebé completa. El canvi que a Europa va requerir segles, el Japó el va viure sota el regnat d’un sol emperador: l’emperador Meiji.

El Japó que va veure néixer el Reiki

Usui Sensei, monjo budista laic japonès a qui devem l’honor d’haver fundat l’escola de Reiki, era descendent d’una família samurai, estament que va perdre el seu estatus durant l’era Meiji. Admirava profundament l’emperador Meiji, fins al punt d’incloure la recitació i meditació dels seus poemes (Gyosei) en les ensenyances del Reiki. Un d’aquests diu així:

Qui medita sobre els seus propis errors
no mira amb ressentiment el cel,
ni retreu res als altres.

Usui Sensei va viure una època convulsa, incerta i exigent, però també profundament transformadora a nivell espiritual.

El Reiki —un conjunt de pràctiques que beu de fonts budistes, xintoistes i taoistes— sustenta el procés de sanació i d’harmonització interior mitjançant la imposició de mans per a la transmissió del ki, l’energia vital que compartim amb els arbres, les muntanyes, els rius, els déus, els núvols i els mars. El coneixement del ki (anomenat qi a la Xina i prāṇa a l’Índia) es remunta a l’inici dels temps: existeixen registres de fa més de 5000 anys a l’antiga Xina. Però la filosofia que nodreix l’escola del Reiki està profundament influïda per dues èpoques clau de la història japonesa: l’era Meiji i l’era Edo.

El Japó de l’era Edo, avui

És possible, avui en dia, trobar el Japó d’Edo més enllà de l’art i la literatura?
Per sort, sí.

A l’illa de Shikoku, màgica i una mica allunyada del tràfec modern, hi ha el Shikoku Henro, un pelegrinatge de més de 1200 quilòmetres que recorre 88 temples budistes, i que cada any emprenen milers de pelegrins vestits de blanc, bastó a la mà i esperit obert.

I és precisament a Shikoku on es troba la encantadora ciutat d’Ōzu. Passejar pels seus carrers empedrats, flanquejats per antigues cases de fusta i canals silenciosos, és com viatjar en el temps. Ōzu conserva l’ànima del Japó d’Edo: temples discrets, jardins cuidats amb devoció, teulades de rajoles fosques que s’inclinen amb elegància i un ritme de vida que sembla haver escapat, per fortuna, de les presses del segle XXI.

Ōzu no és una ciutat que es visita amb els ulls. És una ciutat que s’escolta amb el cor.

I per a aquells que busquen un Japó més essencial, més contemplatiu, més profund, potser allà encara s’hi pot entreveure l’esperit que va donar origen al que avui anomenem Reiki.

Jordi Ibern